Patrícia Gabancho és una gran intel·lectual; és un referent, un mirall per a moltes persones, entre altres motius, per la seva visió, des d’un angle sensiblement diferent al majoritari, de la causa catalana. És, a més a més, un exemple d’integració total en la societat que l’ha acollida. I als catalans, és evident, ens entusiasma quan un immigrant (especialment de fora de l’Estat) fa l’esforç d’aprendre la nostra cultura i s’expressa en la nostra llengua. Una cosa semblant passa amb el britànic Matthew Tree.No obstant això, hi ha una cosa del discurs de Gabancho que jo no comparteixo: la seva tendència a veure el nostre país des d’un punt de vista de compartimentació social. Hi veig una certa inclinació cap a la segregació que no m’agrada gaire. Ja fa un parell d’anys, en la presentació d’una de les plataformes impulsores de la consulta independentista, l’escriptora catalanoargentina va bastir un discurs, segons el meu parer, força desafortunat. Davant d’un auditori molt plural va deixar en una situació realment incòmoda l’electorat de partits que no porten l’independentisme en el seu programa: venia a dir que amb ells no s’hi podia comptar i, implícitament, els excloïa d’un projecte comú (algunes persones que van arribar entusiasmades a l’acte, se’n van acabar anant realment ofeses).
Aquest mes d’agost la revista digital Tornaveu publica una entrevista a Patrícia Gabancho. L’escriptora i periodista fa una distinció (penso que un altre cop desafortunada) entre la Catalunya catalanoparlant (que defineix com «el tronc central») i la Catalunya castellanoparlant (que anomena «la perifèria»). Segons Gabancho: «En aquest món —el català— es viu parlant català i, si no parles català, en quedes fora, i aquest és el tronc central de la societat. És el lloc on hi ha el talent: el talent parla català.»
No hi puc estar més en desacord. Catalunya té una llengua pròpia que és el català. I, de la mateixa manera que, quan algú se’n va a viure a Alemanya, França o Anglaterra, fa l’esforç d’aprendre l’idioma nacional, tots aquells que arriben a Catalunya haurien de fer tot el possible per aprendre la nostra llengua. És més, tant de bo tinguéssim capacitat normativa i legislativa per aplicar mètodes més contundents d’aprenentatge i integració en la nostra cultura.
Però no puc acceptar de cap de les maneres vincular el talent a la llengua catalana, ja que això és tan absurd com negar la categoria de genis a personatges com Juan Marsé o Eduardo Mendoza. La llengua és un mitjà d’expressió i comunicació i, sovint, també un tret fonamental d’identitat nacional. Però la llengua no és pas un indicatiu de la capacitat intel·lectual de la persona que la parla.
Quatre de cada sis catalans són nascuts fora de Catalunya, o ells o algun dels seus progenitors. I molta d’aquesta gent té l’espanyol com a llengua materna. És necessari que s’acostin al català, li perdin la por i se’l facin seu. No ens podem permetre ni podem acceptar, per immoral, establir grups socials tenint en compte diferenciacions lingüístiques. Els castellanoparlants també són part de la nostra realitat, de la Catalunya contemporània. I sense comptar amb tothom, us ho ben asseguro, no anirem enlloc. Perquè, aquí, tots formem part d’un únic tronc que es diu Catalunya.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada