Cada vegada que sento parlar de «pernil del país» em vénen ganes de sortir corrent. No entenc com els catalans podem considerar com a pernil un tros de carn crua de porc amb gust de cera i on la part magre sembla divorciada del seu propi greix. Aquí tenim coses molt bones, però no hem estat capaços de fer uns pernils mínimament decents.
Suposo que serà la raça, el clima, l'alimentació, l'espai del qual gaudeixen en camp obert. La qüestió és que els pernils que es fan en el centre peninsular no tenen absolutament res a veure amb això nostre. Bé, ni el pernil ni la resta de la majoria d'embotits (¿per què a Extremadura fan aquests productes tan bons?). Una cosa semblant passa amb el pa. Cada vegada que viatjo a Astúries i tasto aquell pa que perfectament ens podríem menjar sense acompanyar-lo de res, del bo que arriba a ser, torno indignat per la baixa qualitat del pa que ens ofereixen en la majoria de «forns?» catalans.
El clàssic grec Estrabó va escriure al segle I la seva obra Geographicarum. En 17 volums explica la seva experiència com a viatger pel món aleshores conegut. He trobat aquest fragment d'un text dedicat a la península Ibèrica i on parla dels pernils ibèrics. Del pernil del país no diu res:
«El vessant ibèric del Pyréne té bonics boscos d'arbres de totes les espècies, singularment de fulla perenne. El vessant celta no té vegetació; però les zones centrals contenen valls perfectament habitables. La majoria d'elles estan ocupades pels kerretanoí, poble d'origen iber, que fa excel·lents pernils, comparables als càntabres, la qual cosa els proporciona ingressos gens menyspreables per als seus habitants.»
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada