No és el sanguinari pirata anglès Sir Francis Drake, ni el mític atracador de bancs dels anys 30 John Dillinger. Tampoc no és el còmplice secret de Bonnie & Clide. És José María Sánchez Gordillo, l'alcalde de la pedania de Marinaleda, nacionalista andalús, sindicalista i professor. Però la maquinària ideològica més reaccionària —precisa com un rellotge suís— ja l'ha convertit en el pitjor delinqüent de la història.
Sánchez Gordillo s'ha erigit en la imatge visible d'un «acte revolucionari» més simbòlic que segurament no pas efectiu: entrar amb uns altres activistes sindicals en un Mercadona i sortir d'allà amb nou carros carregats amb uns quants paquets de cigrons, arròs, mongetes i alguns cartrons de llet. I ha estat precisament el simbolisme de l'acte el que ha esdevingut del tot intolerable: passar de les queixes i les lamentacions a l'acció directa. Quin mal exemple per als que passen gana!
"El fin no jutifica los medios". Aquesta frase l'hem sentit fins al cansament. Una frase que sóna còmica en boca dels mateixos que es neguen a condemnar, per exemple, els crims del franquisme. Deuen entendre que en aquell cas "el fin": acabar amb la democràcia i instaurar una dictadura militar, sí que justificava "los medios": un cop d'estat i una guerra que va provocar més d'un milió de morts.
"Sánchez Gordillo és un comunista". aquest és un dels principals arguments que alguns fan servir per tal de desprestigiar allò que pugui fer el pintoresc polític andalús. Aquest argument ad hominem és falaç, perquè es pretén desqualificar el fet anant contra un aspecte de la persona (en aquest cas ideològic) que és irrellevant. I que consti que en aquests temps, on ja s'ha vist a on ens ha portat el capitalisme salvatge, no m'estranyaria que ser comunista (i defensar una redistribució més justa de la riquesa) es tornés a posar de moda.
Sánchez Gordillo s'ha erigit en la imatge visible d'un «acte revolucionari» més simbòlic que segurament no pas efectiu: entrar amb uns altres activistes sindicals en un Mercadona i sortir d'allà amb nou carros carregats amb uns quants paquets de cigrons, arròs, mongetes i alguns cartrons de llet. I ha estat precisament el simbolisme de l'acte el que ha esdevingut del tot intolerable: passar de les queixes i les lamentacions a l'acció directa. Quin mal exemple per als que passen gana!
"El fin no jutifica los medios". Aquesta frase l'hem sentit fins al cansament. Una frase que sóna còmica en boca dels mateixos que es neguen a condemnar, per exemple, els crims del franquisme. Deuen entendre que en aquell cas "el fin": acabar amb la democràcia i instaurar una dictadura militar, sí que justificava "los medios": un cop d'estat i una guerra que va provocar més d'un milió de morts.
"Sánchez Gordillo és un comunista". aquest és un dels principals arguments que alguns fan servir per tal de desprestigiar allò que pugui fer el pintoresc polític andalús. Aquest argument ad hominem és falaç, perquè es pretén desqualificar el fet anant contra un aspecte de la persona (en aquest cas ideològic) que és irrellevant. I que consti que en aquests temps, on ja s'ha vist a on ens ha portat el capitalisme salvatge, no m'estranyaria que ser comunista (i defensar una redistribució més justa de la riquesa) es tornés a posar de moda.
"Hi ha línies vermelles que no es poden creuar". És clar, omplir un carro de menjar per repartir entre els afamats és del tot intolerable. Però jo em pregunto ¿De quin color és la línea que consisteix en aplicar polítiques de retallades salvatges? ¿I la de ser còmplices actius o passius dels espoliadors del béns públics i no moure un dit? ¿Els gestors de Bankia, els grans directius bancaris, els implicats en els incomptables casos de corrupció quantes línies i de quants colors diferents han creuat ja?
Sànchez Gordillo s'ha posat al davant d'una acció il·legal però que en cap cas pot ser considerada com a il·legítima, especialment, per aquells que donen cobertura i fins i tot aplaudeixen un altra mena de delinqüència, institucionalitzada i legal, però molt més perillosa. Jo m'estimo molt més aquells que planten cara i que es revolten contra la injustícia —encara que es puguin arribar a equivocar— que els hipòcrites immovilistes que des del sofà de casa seva ens volen fer combregar amb les rodes del seu molí classista i reaccionari.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada