Diuen que els incendis de l'Alt Empordà els van causar unes puntes de cigarretes llançades per desaprensius. El final, un balanç devastador: quatre persones mortes i 13.000 hectàrees cremades, amb tot el que això comporta de pèrdua material i patrimonial per a molta gent (Unió de Pagesos ha xifrat aquesta pèrdua en 3 milions d'euros, i això sense incloure els camps de conreu). Els incendis han sigut tan greus que a l'Alt Empordà s'hi ha cremat entre el 10 i el 15% dels boscos.
Només cal circular una mica per les nostres carreteres per adonar-nos que el civisme no és el nostre fort. Jo he vist sortir volant, per les finestres d’altres cotxes, des de burilles de cigarreta enceses fins a llaunes buides de refresc. I a fe de Déu que una vegada, venint de Tarragona, fins i tot vaig veure com un camioner feia volar una ampolla de plàstic mig plena d’un líquid groguenc que va passar per davant del meu parabrisa com un autèntic projectil.
Aquesta setmana he llegit que un parell de municipis de la nostra demarcació volen atallar l'incivisme de soca-rel. I fins i tot anuncien multes de 1.500 euros als qui facin més l’animal. En relació amb els incendis, les autoritats ja demanen la col·laboració ciutadana per denunciar els orelluts que, a aquestes alçades, encara no saben com n’és de fàcil calar foc a una muntanya.
No res. Tot plegat, recomanacions i lleis que sempre acaben sent paper mullat. No es pot anar contra la manera de ser d’una societat. I nosaltres, no ens enganyem, no som suïssos. La nostra manera d’entendre la vida en comunitat distingeix molt bé entre els espais propis (les nostres llars) i allò—pensen alguns— que no és de ningú i que es pot porquejar (l’espai públic). I, que es cremi un bosc, molta gent ho veu com una desgràcia molt relativa.
Més enllà d’amenaçar amb accions exemplars, el que caldria és aconseguir un canvi de xip en el nostre comportament social. I, també, no amenaçar tant i actuar d’una vegada. Es tracta, sobretot, d’ampliar la visió d'allà on vivim més enllà de les quatre parets de casa nostra.
Deixeu-me acabar amb una anècdota que potser ja he explicat aquí. Ja fa un temps, anant cap a Santes Creus, entre el Pla de Santa Maria i el Pont d’Armentera, des d’un cotxe que duia davant en va sortir volant una bossa buida de pataques fregides. La vaig recollir i, en arribar al Pont, vaig fer per manera que el conductor infractor s’aturés. Li vaig dir que li volia tornar una cosa que havia «caigut» del seu cotxe. Vermell com un perdigot, em va donar les gràcies i va posar la bossa al seient de l’acompanyant.
Amb aquesta anècdota, només intento de fer veure que ser cívic no és pas tan difícil. Tan sols és qüestió d’entendre que els carrers, els boscos i tot el que és de tothom sí que són d’algú. Són de tots nosaltres. Si a ningú no ens agrada veure casa nostra feta una soll i, encara menys, imaginar-la devorada per les flames, el mateix plantejament ens hem de fer amb aquells espais que, pel fet que siguin compartits, no deixen de ser també nostres.
Publicat al setmanari El Vallenc, 3/8/2012
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada