Darrerament, alguns mitjans de casa nostra es fan constantment ressò dels exabruptes que rebem els catalans a través de les xarxes socials i dels comentaris d'alguns lectors a les versions digitals dels diaris.
La selecció espanyola d'hoquei, però, ha perdut el darrer partit i, per tant, ja no pot aconseguir cap medalla olímpica. Un cop més les xarxes treuen fum. Aquest cop, de gent que es declara molt espanyola, però que s'alegra que Fàbregas no hagi guanyat cap medalla. Són gent que fa bona aquella dita militar: «Que se joda el coronel, que yo no como rancho.»
Un amic al Facebook em recriminava que jo havia enllaçat una notícia de directe.cat, amb una foto de l'incendi del Pirineu on sortia el comentari d'un tuitaire: «Por mi que se queme Cataluña entera y su contenido.» L'amic virtual em deia: «Tan imbècil em sembla fer aquestos comentaris com donar-los alguna importància.» ¿Realment són la mateixa cosa insultar que fer-se'n ressò?
El passat 30 de juliol, a Media.cat, Bel Zaballa escriu un interessant article titulat: Perills d'alçada. Zaballa considera que és molt perillós difondre els insults i les amenaces que rebem individualment o col·lectivament com a catalans, ja que «reproduir aquests comentaris contribueix a fomentar l’odi; en aquest cas, contra els espanyols». Segons Zaballa: «tractar informativament la catalanofòbia amb un recull d’exabruptes ofensius trobats per Twitter i de comentaris anònims a webs de diaris és tendenciós, massa superficial i perillós.» Em consta que hi ha molta gent que pensa el mateix i que considera que el millor que podem fer és no fer-ne cas, ignorar les amenaces i els insults; fer veure que no passa res.
Jo no hi estic d'acord. De fet, els comentaris existeixen. I defineixen una manera de pensar d'un sector social prou important per tenir-los en compte. Parlem d'opinions que es compten per milers i que, en molts casos, les signen els mateixos autors.
Tenim un problema molt greu de convivència. I no es tracta de promoure odis ni animadversions, sinó de conèixer una realitat que, encara que no ens agradi,és davant nostre. Hem de saber en quin escenari ens trobem i quina és l'opinió que tantes i tantes persones tenen sobre nosaltres.
Recordem aquella cita del pastor protestant Martin Neomoeller: «Primer van venir a buscar els comunistes, i jo no vaig dir res, perquè no era comunista. Després, els socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig dir res, perquè no era ni dels uns ni dels altres. Després van venir a buscar els jueus, i jo tampoc no vaig dir res,perquè no era jueu. Després em van venir a buscar a mi, i aleshores ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.» Si som nosaltres, els agredits, ¿no tenim tota la legitimitat moral per, com a mínim, difondre i denunciar les agresions?
Amagar allò que no ens agrada ho considero covard i totalment irresponsable, a més d'una actitud antidemocràtica i absurdament paternalista que la ciutadania catalana no ens mereixem. Mirar cap a un altre costat només beneficia els que tenen un interès especial a fer veure que amb Espanya tot són flors i violes. I, així, mentre alguns catalans s'estimen més la comoditat de no llegir ni escoltar res del que passa (¿això és el seny?), a Anglaterra la policia persegueix d'ofici els que, des de les xarxes socials, instiguen l'odi, la xenofòbia i el racisme; per alguna cosa deu ser.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada