«SI NON È VERO È BEN TROVATO»

Aquests dies hem pogut llegir la petició d'un diari italià demanant un partit entre la selecció espanyola i la catalana, en un article titulat: «Spagna campione d’Europa grazie alla Catalogna». Això demostraria que qui ha guanyat l'Eurocopa ha estat, bàsicament, el que seria el gruix d'una selecció de jugadors catalans.

Després del Mundial del 2010, el diari Il Toscano ja va publicar un article amb un titular gairebé idèntic: «Spagna campione del mondo… grazie alla Catalogna!» Aquest cop tinc el pressentiment que els italians, a banda del disgust d'haver perdut contra un equip molt superior al seu, intenten sembrar la discòrdia entre catalans i espanyols.

És veritat que l'equip estatal se sustenta sobre els fonaments dels millors jugadors catalans del Barça. Però també n'hi ha uns altres que no ho són, de catalans, i que han fet un campionat extraordinari, començant per Iniesta i acabant per Ramos o Casillas. A més a més, els italians ja haurien de saber que els catalans i els espanyols no necessitem influències externes per a barallar-nos. Fa 300 anys que ho fem i no se'ns dóna gens malament. I que consti que nosaltres això ho acabaríem ràpid, però no ens deixen. No obstant això, cal agrair a Il Vostro Quotidiano aquest cop de mà a internacionalitzar la situació de la nostra selecció, reflex fidel del que passa al país.

Ara, fins i tot sembla que els italians estan fent escola. Al Regne Unit han posat a la venda unes samarretes commemoratives amb el lema: «España, campeones de Europa». Una samarreta que porta un gran mapa d'Europa cobert, íntegrament, per... la bandera catalana! Desconec si els anglesos han volgut pujar al carro dels italians, reivindicant la presència de la nostra selecció en competicions oficials o, simplement, es tracta d'una confusió. Tant se val. Al cap i a la fi, i com dirien a Itàlia: «si non è vero è ben trovato». Encara que jo m'estimaria més que la sensibilitat dels italians i de la resta d'europeus anés una mica més enllà, fos més constant, i es demostrés amb una actitud més ferma en el nostre reconeixement cultural, històric, social i lingüístic. Catalunya, què caram!, és alguna cosa més que no pas els nostres il·lustres Xavi, Piqué, Busquets, Cesc o Alba.