Se'm fa molt difícil d'explicar la suma d'emocions i sentiments que vaig viure dissabte passat a l'arbreda de Santes Creus. Si dic que aquell va ser un dia que no oblidaré mai a la meva vida, us asseguro que no estic exagerant el més mínim. Gràcies a la iniciativa de l'Elvira —que ho va organitzar tot—, aquest cap de setmana passat ens vam poder retrobar en un dinar un grup d'amics i amigues que, en alguns casos, feia uns 30 anys que no ens vèiem.
Allò va ser, realment, una trobada de gent privilegiada. Perquè la nostra adolescència va ser un privilegi, si més no, en tot allò que tenia a veure amb la relació amb els nostres amics i amigues, i també per l'entorn on vam passar tantes i tantes hores jugant, xerrant, escoltant música, divertint-nos. I això ningú mai no ens ho podrà prendre. El monestir i les seves escales: lloc de mil i una confidències, la «urba», l'arbreda, l'Hort d'Estudi, les tertúlies a la terrassa dels «Frigos», l'orxata del bar «Esport», la Festa Major d'estiu. Tant de bo tothom pogués viure, en la seva joventut, tot el que nosaltres vam viure a Santes Creus.
Dissabte vam riure moltíssim, recordant una infinitat d'anècdotes (el Toño segueix sent un crac), i també ens vam emocionar —en el meu cas, en retrobar-me amb la Montse no vaig poder evitar alguna llàgrima quan em va recordar el dia que, en un acte d'amistat, ens vam intercanviar les nostres plaques identificatives del grup sanguini (un acte que si avui el fessin els nostres fills s'emportarien, sens dubte, una bona bronca). Quin gran moment, tornar a abraçar el Manel (el meu gran amic), la Irene (amb el seu humor àcid i divertit), l'Ángel i el Jose (amb el mateix humor i posat com jo els recordava), l'Humbert (¿què caram deu fer per mantenir després dels anys la mateixa cara de nen entremaliat?), la Isa (és pot ser millor persona?), El Mario i el Curro, també molt bona gent. Vaig trobar a faltar especialment el Pau S. (vaja dia per anar al Pedraforca!) i, molt, moltíssim, el Jaume S. (viu a Alemanya i ens va enviar un emotiu missatge), encara que, afortunadament, sí que va venir el seu germà, l'Àlex.
A uns altres els he vist amb més freqüència: Joan, Pau V., els germans Cunillera, l'extraordinària Elvira, que abans he esmentat, la Maribel, el Roger, la Pat, el Dani, la Lourdes, etc. Amb tot, un capítol a banda mereixen les nostres parelles, increïblement integrades i participant amb la mateixa il·lusió d'aquesta trobada. Gràcies, Ivonne, per ser com ets. La Mari és, senzillament, un sol.
I és que amb les nostres parelles i els nostres fills érem més de 70 persones. Quin goig, veure aquella taula plena de nens i de nenes dinant, xerrant i jugant: els nostres fills! Hereus d'aquell moment i d'aquell espai.
Ara es tracta d'intentar repetir aquestes trobades amb una certa regularitat, tot tenint en compte l'esforç que alguns han hagut de fer venint des de molt lluny (la Judith, des del Perú! Tenia tantes ganes de veure-la!). De moment, a la Festa Major de Santes Creus, alguns, els que hi tinguem la possibilitat, ens tornarem a trobar i tornarem a riure i ens tornarem a estimar, com el que sempre hem sigut, uns grans amics i amigues, fins i tot en la distància i en el temps.
A tots i a totes els que ho heu fet possible —m'és impossible d'esmentar-los un per un sense deixar-me algú—, gràcies pel regal d'aquest dia.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada