«PORQUE LO PONE EN TU DNI»

Amb la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa les xarxes socials, com no podia ser de cap altra manera, en van plenes dels missatges d’aquells que ho aprofiten per donar sortida amb una alegria immensa als seus instints patriòtics. Normal. Tan normal i respectable com és que, a uns altres, això de la «Roja» no els hi produeixi ni fred ni calor o que, directament, vulguin que la selecció perdi per tota la seva càrrega política i ideològica.

En els diferents comentaris que es poden llegir al Facebook i al Twitter i que en algun cas podríem considerar com a retrets, podem diferenciar dues postures que defineixen el perfil general dels uns i dels altres. Hi ha una frase que apareix freqüentment i que trobo excel·lent, més que res per tot el que diu sense dir-ho directament: «tú eres español porque lo pone en tu DNI.» Sublim.

Tenint en compte que el primer DNI es va expedir el 2 de març de 1944, haurem de considerar que l’Estat espanyol, com a suposada pàtria de tots els seus habitants, encara es troba a les beceroles de la història. Això, realment, dóna arguments als defensors de la teoria que Espanya és una entelèquia inexistent i que amb prou feina se sosté com una gran demarcació administrativa.

De fet, l’argument del DNI és tan trist i tan pobre que amb un matís verbal queda immediatament desmuntat. S’atribueix a una coneguda artista vallenca la frase: «jo no sóc espanyola, estic espanyola, que és diferent». Si consulteu un diccionari comprovareu que, d’acord al seu pensament, la veritat és que ho va clavar.

Però encara hi ha més. La frase que dóna títol a l’article també demostra una actitud intrínseca vers els conceptes de democràcia i llibertat. Entre dir: «porque lo pone en tu DNI» i l’autoritari: «per què ho dic jo», no hi ha gaire diferència. I curiosament jo encara no he trobat cap català que li digui a un altre que nega la seva catalanitat: «tu ets català perquè ho diu en el full d’empadronament del teu ajuntament.» Oi que faria riure?

I és aquí on trobem l’essència de tot plegat: a una banda hi ha uns que només volen ser ells mateixos i que se’ls respecti. I, a l’altra, uns altres que s’atribueixen la potestat d’imposar la seva nacionalitat, sense consentir cap dret a decidir, i tot això ho argumenten, bàsicament, perquè ho diu en un DNI. Argument, aquest, que no sembla gaire convincent.