Jo, que encara soc d'aquells que van haver de fer la «mili», recordo que el Centre d'Instrucció de Reclutes (Ferral del Bernesga, Lleó), era ple de cartells per tot arreu on posava literalment: «No digas este país. Este país tiene un nombre: ESPAÑA». Em va cridar l'atenció aquesta mostra de necessitat de reconeixement nacional. Només aquells que en el seu interior dubten d'una realitat nacional, viuen amb l'obsessió metafísica de la seva existència.
Una cosa semblant passa ara amb la selecció espanyola de futbol. Els espanyolistes més recalcitrants (parlo dels espanyolistes d'Espanya, no pas dels de l'Espanyol; tot i que sovint tot plegat sigui una mateixa cosa), es lamenten que al seu equip en lloc de dir-li Espanya, li diguin «La Roja». I en gairebé tots els casos, creuen haver trobat indicis d'una conspiració general per a evitar dir a les coses pel seu nom.
María Elisa Aragonés va escriure una carta al Diari de Tarragona el passat 4 de juliol on es preguntava: «¿Qué pasa pues con la selección española que siempre llaman la Roja? ¿Lo hacen porque es más corto?» I afegeix: «me he dado cuenta que cuando se nombra a la selección de otros países comunitarios les llaman por su nombre de nación». I intenta ser irònica:«Supongo que los italianos dirán “todos con la Azul” y así sucesivamente nombrando cada país sus colores.»
Avui mateix, M. Farré, des d'una visió meridianament oposada a la senyora Aragonés, intenta donar una resposta a la seva preocupació: «El normal fóra que la selecció espanyola l’anomenessin Espanya, com fan la resta de seleccions europees. La meva opinió ‘subjectiva’, però raonable, és que el sentiment d’espanyolitat no és universal a tota la península Ibèrica. Amb l’eufemisme de La Roja s’intenta cohesionar tota l’afició futbolera del país, i és obvi que per aquest camí mai no s’aconseguirà.» Farré, no sé fins a quin punt conscientment, hi participa de la teoria conspirativa contra la «nació» espanyola. Però també s'equivoca.
El nom de «La Roja» va néixer, crec recordar, d'una campanya que va fer Cuatro Televisión, en la retransmissió de l'Eurocopa del 2008. La idea era crear una «marca» identificativa i centrada en el color de la samarreta, de la mateixa manera que anteriorment van fer les millors seleccions del món —a més, tenint en compte que el color corporatiu del canal televisiu és el vermell, la idea era rodona. D'altra banda, Cruzcampo, principal anunciant i patrocinador de l'esdeveniment, també té el vermell com a color que identifica el seu producte.
Efectivament, a la selecció italiana, els italians, la coneixen com l'Azzurra —cal recordar, per exemple, la cançó popularitzada per Adriano Celentano, Azzurro, que canten els tifosi camí dels estadis—;la selecció francesa és coneguda com els Bleus, mentre els holandesos són els Orange; Argentina és l'Albiceleste i Brasil, com tothom sap, és la Canarinha.
Pensar que els indiferents o contraris a la selecció espanyola simpatitzaran més amb l'equip, només pel fet de dir-li «La Roja», és de ser molt innocents. El rerefons social i polític que amaga una selecció que representa un Estat eternament fracturat és massa important i profund per a que un simple canvi de nom serveixi de solució.
El problema no és aconseguir que la gent digui Espanya, el problema és saber què és Espanya, què significa conceptualment i esbrinar perquè molta gent no vol saber-ne res. És això el que els nacionals espanyols, si volen avançar en la seva idea, haurien d'analitzar des de l'autocrítica, tot i que la imposició, per tradició, pugui semblar més còmoda.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada