Parlant de la situació econòmica, una amiga em diu: «¿Per què no fabriquen més bitllets per sortir de la crisi; encara que només sigui per poder pagar els interessos que estan arruïnant les administracions públiques?» Li vaig prometre que me n'informaria i que en parlaria aquí.
La idea de fer més diners en moments de crisi no és pas nova. De fet, hi ha hagut molts països que, en un moment donat, s'han plantejat de tirar endavant aquesta mesura. Alguns, fins i tot, l'han posada en pràctica amb conseqüències catastròfiques (en la majoria de casos).
La resposta més senzilla de per què no es pot engegar la màquina de fer bitllets d'una manera tan alegre, la porta implícita el mateix sistema capitalista. Les coses, generalment, tenen un valor intrínsec en funció de la seva abundància. Per això l'or té un valor i les pedres del riu no valen res.
Fer circular més bitllets significaria que, immediatament, els bitllets perdrien part del seu valor. Això faria apujar els productes, ja que la gent tindria més diners per gastar i la demanda seria més alta que l'oferta.
D'aquesta espiral de pujada de preus per culpa d'una moneda que perd el seu valor se'n diu inflació. He trobat dos exemples molt il·lustratius que hi estan relacionats. El primer va passar a Alemanya, l'any 1922. En plena crisi de la postguerra, el govern va decidir fabricar grans quantitats de diners. Però el que va aconseguir és que la gent deixés d'usar-los en les seves transaccions diàries i optés per intercanviar-se productes. En un any, els diaris van passar de costar 0'3 marcs a 70.000.000.
El que va passar fa poc a Zimbabue encara va ser més espectacular. La participació del país en la guerra del Congo ara fa 10 anys, la corrupció política i l'expropiació forçosa de terres de cultiu a la població blanca, va abocar el país a una situació caòtica. La «solució» va ser imprimir bitllets sense parar.
El dòlar zimbabuès, de cop i volta, gairebé no valia ni el paper en què estava imprès. El 2007 es va arribar a canviar un dòlar americà per 120.000.000 de dòlars del país. I el 2008 va començar a circular un bitllet de 1.000 milions de dòlars (cada 24 hores els preus valien el doble). Des del 12 d'abril de 2009, Zimbabue no té moneda pròpia.
El criteri que segueix el Banc Central Europeu a l'hora de posar moneda en circulació és mantenir estable el nivell general d'inflació per sota del 2%. Fabricar més bitllets, encara que només fos per pagar els deutes dels Estats, significaria que els inversors, aleshores, exigirien un interès més alt per invertir en una moneda que tindria un valor més baix.
La conclusió —des d'un punt de vista teòric— és que els diners tenen un valor molt relatiu, ja que per si mateixos no són un element de riquesa. El diner és un element simbòlic que ens permet intercanviar béns i serveis. La riquesa d'un país depèn de la seva capacitat productiva i de la seva balança comercial; no pas de la quantitat de moneda que circula pels seus carrers (encara que a ningú no li faria angúnia trobar un bitllet de 50 euros).
Publicat al setmanari El Vallenc, 27/7/2012
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada