El politòleg Carles A. Foguet publica, al bloc Cercle Gerrymandering, l'article: «10 apunts aleatoris i intuïtius (més) a favor de la liberalització horària als comerços». L’autor exposa els seus arguments en defensa de liberalitzar totalment els horaris comercials. I apunta que la proposta del Govern espanyol encara «es queda curta».
La majoria dels arguments de Foguet són els clàssics que fan servir els defensors de desregularitzar horaris i festius a les botigues. Les meves rèpliques no pretenen anar contra ningú (tot i que prenc com a punt de partida algunes de les seves asseveracions). Només vull respondre unes opinions força esteses entre els contraris a la normativa que avui s’aplica a Catalunya.
«Liberalitzar horaris no significa obligar a obrir a totes hores.» I Foguet fa una desafortunada analogia: «la llei de l'avortament no obliga ningú a avortar». Però és cert que desregular els horaris comercials és atacar sense embuts el petit comerç i atemptar contra la igualtat d'oportunitats en la competència: petits i grans juguen amb diferents armes i condicions. Defensar el comerç lliure de drogues o d'armes, perquè ningú no està obligat a usar-les, també seria faŀlaç.
«Obrint a determinades hores pots arribar a uns consumidors que avui, quan precisen dels teus serveis, et troben tancat.» Aquest argument és tan antic com absurd. Per la mateixa regla de tres, caldria que totes les administracions, universitats, tallers mecànics, dentistes, notaris, advocats..., obrissin dia i nit tot l'any. Mai no sabem quan podem necessitar un servei qualsevol. La rendibilitat econòmica no pot prevaler per damunt dels drets dels treballadors.
«La liberalització horària és beneficiosa per al conjunt dels consumidors, dels quals els comerciants també en formen part.» L'autor exposa el seu cas particular: «en lloc de demanar que es liberalitzin els horaris comercials podria asseure’m amb el meu jefe i exigir-li uns horaris laborals que em permetessin conciliar la vida personal amb la professional». Aquesta idea conceptual de què és el comerç reconec que em revolta.
Els botiguers, els cambrers i la resta de personal del sector serveis no són els meus serfs i, per tant, la relació entre ells i jo ni és jeràrquica ni de submissió (sóc jo qui ha de trobar el moment per anar a comprar). Ells m’ofereixen un producte que jo necessito i, a canvi, en pago un preu. És una relació d’igual a igual; una simple transacció econòmica. Jo no vull pas esclaus ni servidors submisos al meu servei. Em conformo amb professionals amb una bona dosi d’empatia. Res més que això.
«Liberalitzar els horaris implicarà […] un previsible augment de competència per a aquest tipus de negoci —Seven Elevens, Opencors, les botigues de les benzineres— i, previsiblement, una caiguda dels preus de venda al públic.» La idea és perversa: amb tot obert dia i nit, la competència farà que treballar a hores intempestives no suposi cap valor afegit. Seria bo saber si qui assegura això estaria disposat a atendre els seus clients de matinada; això sí, al mateix preu.
Se’ns acaba l’espai. La propera setmana seguirem donant raons de per què la liberalització d’horaris i festius en el sector del comerç és un greu error que, segons la meva opinió, no aporta cap benefici econòmic ni social.
Publicat al setmanari El Vallenc, 13/7/2012
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada