Completem avui la llista de 10 arguments iniciada la setmana passada. Seguim prenent com a fil conductor l’article del politòleg Carles A. Foguet, publicat al bloc Cercle Gerrymandering, on l’autor mostrava les seves raons a favor de liberalitzar horaris i festius. Les meves rèpliques no són personals —hi insisteixo—: són contra uns raonaments que considero equivocats.
«La liberalització horària no ha(uria) de ser perjudicial per als empleats del comerç.» Hi ha molts pocs sectors on la precarietat laboral sigui més alta que al comerç i la restauració, pel que fa a l’incompliment del descans setmanal i les vacances anuals. Creure que la liberalització horària no agreujarà aquestes condicions és somiar truites. Més hores i dies d’atenció al públic vol dir pitjors condicions de feina per a tothom: amos i dependents.
«Ja hi ha comerços amb horaris liberalitzats —com el comerç electrònic.» No és correcte considerar que és el mateix una botiga en línia (el gruix de la feina està informatitzada) que una botiga on ens atén una persona que ens permet gaudir de la seva experiència, consell i professionalitat, però que, com nosaltres, també té «algunes» necessitats.
«Ja hi ha avui comerços urbans que actuen de facto amb horaris liberalitzats i que ningú s’ha qüestionat mai (com les floristeries)». I tant! Hi ha comerços que per les seves característiques tenen un horari determinat. Però cal matisar-ho: quan algú munta un negoci d’aquesta mena sap de bon principi que ho fa amb unes condicions i una reglamentació concretes. El que es vol ara és tornar al segle XIX.
«Liberalitzar els horaris comercials sempre i arreu el que fa és posar a tothom en peu d’igualtat.» Fals. La desregularització no sempre significa equitat. Acabar amb les polítiques de protecció de les llengües minoritàries ¿ajudaria aquestes llengües a sobreviure davant la força de les més fortes? ¿Deroguem la Llei d'immersió lingüística per afavorir el català?
«La liberalització horària no necessàriament ha de malmetre el model català de comerç.» Doncs jo crec que se'l carrega del tot. Hi ha dos models clarament diferenciats: el català, basat en el dinamisme dels nuclis urbans per la fortalesa del seu comerç, i el madrileny, basat en el trasllat de l'activitat comercial als afores de pobles i ciutats. Aquest darrer és un model que, en el passat, es va voler aplicar a Valls i va tenir unes conseqüències nefastes per al comerç de proximitat.
«El debat de la liberalització horària té una derivada xenòfoba que cal desactivar —per exemple les botigues regentades per pakistanesos i xinesos no acompleixen horaris.» No entenc el raonament, perquè sempre m'ha semblat que la igualtat social s'ha de fer prenent el model més positiu. M'estimaria més acabar amb la desigualtat entre nouvinguts i autòctons aplicant el millor referent per a les persones que no pas uns altres referents que aquí són extemporanis.
En conclusió, liberalitzar horaris comercials i festius no aporta cap avantatge a ningú. Perjudica el mateix comerç, ataca el model tradicional català, no genera ocupació, aboca els botiguers a un estat similar al de fa cent anys i posa en una situació d'avantatge els grans centres comercials, que, estructuralment, ho tenen tot per arruïnar els més petits. ¿De debò volem aquest model, nosaltres?
Article publicat al setmanari El Vallenc, 20/7/2012
Us pot interessar també: 1O RAONS EN CONTRA DE LIBERALITZAR ELS HORARIS COMERCIALS (1)
Us pot interessar també: 1O RAONS EN CONTRA DE LIBERALITZAR ELS HORARIS COMERCIALS (1)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada