Des de fa pocs anys, l'ecologia, com a ideologia i model de vida, ha anat patint un desprestigi progressiu, constant. Avui, qualsevol que es declari defensor del medi ambient té moltes possibilitats de patir la mirada sorneguera del seu interlocutor. I això és així perquè la societat ha anat assimilant i s'ha anat fent seva la idea que respectar el medi ambient és absurd, inútil i poca-solta. I a aquesta situació no hi hem arribat per casualitat. Ben al contrari, tot plegat ha estat el resultat d'una acurada estratègia que té un objectiu clar: eliminar l'amenaça ecologista per al desenvolupament ferotge infraestructural, industrial i urbanístic.
És habitual sentir com es critiquen les entitats defensores de la fauna i els espais naturals, amb l'argument que «tota aquesta gent valdria més que es preocupés de les persones», com si una cosa no fos compatible amb l'altra; com si respectar la natura no fos, evidentment, un dels pilars fonamentals de defensa dels éssers humans.
Ens han volgut fer creure que hi ha un arquetip determinat d'ecologista: persones somiadores i fora de la realitat. Però la veritat és que hi ha gent conscienciada de tota mena i condició. Persones que es preocupen pel seu entorn, perquè saben que s'hi estan jugant el present i el futur seu i dels seus fills. I sort en tenim de tots ells.
Fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre l'agressió que estava a punt de produir-se als Costers, un espai amb un valor natural extraordinari que és al terme municipal de la Masó. Aleshores em mostrava molt pessimista i em preguntava si tot el que és legal sempre és legítim. Carregar-se una muntanya que manté la seva fesomia des de fa 10.000 anys, declarada des de l'any 2010 «sòl de protecció especial», pot arribar a ser legal —de fet, només és una qüestió de papers— però ¿és legítim?
El mal ja està fet, als Costers. Les màquines ja hi han començat a tallar arbres i a extreure'n la terra que necessiten per construir l'autovia A-27, i això ha convertit aquell terreny en una improvisada pedrera. I el més greu és que a pocs kilòmetres en tenen dues, des d'on es podrien proveir de tot el material necessari. Però la pela és la pela.
Amb tot, encara hi ha espai per a l'optimisme i l'esperança. És clar que tot allò que s'ha destrossat ja no es podrà recuperar, però també és possible que, si a la Justícia encara li queda una mica de sentit comú, els agressors no se'n sortiran del tot.
I tot gràcies a una colla d'irreductibles masonencs que —al més pur estil dels habitants del poble d'Astèrix— han decidit plantar-hi cara. De moment, la Fiscalia ja ha aturat les voladures previstes per a aquesta setmana; i també ha demanat tota la documentació relacionada amb aquesta nova fase en què volien dinamitar la muntanya.
Tant de bo, aquesta vegada, l'interès general i el respecte als nostres espais naturals prevalgui per damunt de qualsevol visió economicista, irreparable i destructora dels ecosistemes. Perquè, si això s'aconsegueix, ningú no hi haurà perdut, tothom hi haurà guanyat. És una qüestió de justícia; però sobretot de sentit comú, de solidaritat i d'estimació per a les generacions futures.
Article publicat al setmanari El Vallenc, 8/6/2012
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada