LA PREMSA EN CRISI

M'agrada llegir els diaris. I els divendres, esclar, dedico una bona estona a repassar l'actualitat local i comarcal a El Vallenc. A més, també llegeixo força mitjans digitals. De fet, poder consultar l'actualitat a través d'Internet és un dels principals avantatges que ens ofereix la xarxa. Amb un sol clic, accedim immediatament a tot un ventall de diaris, revistes, etc.

Hi ha gent vinculada als mitjans de comunicació que assegura que la premsa en paper està condemnada a desaparèixer. Juan Luis Cebrián (fundador d'El País i president de PRISA) va més enllà en una entrevista recent que publica la revista digital de cultura contemporània Jot Down. Cebrián considera que la premsa en paper ja està morta i que actua com els zombis, que es neguen a reconèixer que són morts vivents.

Jo, personalment, i com a simple lector i observador de l'actualitat, discrepo d'aquest pessimisme que envaeix el món del periodisme. Fins i tot m'atreviria a dir que la premsa tradicional encara té una llarga vida, perquè sempre hi haurà gent capacitada per fer sostenible aquest negoci que, al mateix temps, té un paper de servei públic.

El problema segueix sent la manca d'adaptació als temps actuals. La periodista Rosa Villacastín, en un article per a Europa Press, del passat 4 de maig, lamenta la crisi del periodisme i apunta que, en dos anys, 7.000 periodistes s'han quedat sense feina. Però Villacastín cau en el mateix error en què cau molta gent de la comunicació: la manca absoluta d'autocrítica.

Tots els mitjans pateixen una baixada general dels ingressos per publicitat i una pèrdua constant de lectors. Hi ha estudis que demostren que, sobretot la gent jove, gairebé no llegeix diaris. Però també hi ha uns altres factors que cal tenir en compte.

El primer que caldria fer és deixar de veure Internet com un rival. Ni la televisió va matar la ràdio ni el vídeo, el cine. Cal entendre, com ja han fet alguns (el diari Ara n'és un bon exemple), que la xarxa pot esdevenir una eina de què es pot treure profit. Blocs i xarxes socials poden acabar sent uns bons aliats (com a generadors i subministradors de continguts) d'una premsa que gaudeix d'uns valors propis que no acostumen a tenir la majoria d'espais a la xarxa: prestigi i credibilitat.

El perill és la gradual pèrdua d'aquest prestigi i credibilitat per part d'una premsa acrítica amb ella mateixa, i massa dependent d'uns recursos aliens que la fan captiva d'uns altres interessos que no haurien de ser els propis. A tot això, hi caldria afegir la necessària dignificació d'una professió que fa uns quants anys despertava l'admiració i que avui es troba en hores baixes: manca de preparació, motivació i independència.

A la premsa escrita, el principal problema no li ve de fora. Ben al contrari. Cal que s'adapti sens falta a un canvi de model que ja no és negociable. De la mateixa manera que altres indústries (música, cinema, llibres) fan esforços per convertir les amenaces en oportunitats, la premsa escrita també ha de fer la mateixa cosa: reformar-se integralment aprofitant les noves eines digitals i analitzar totes les potencialitats pròpies. Si no, no se'n sortirà. 

Article dedicat, amb tot l'afecte, a Fermín Royano i Xavier Pete. 

Publicat al setmanari El Vallenc, 29/6/2012