Ha sigut tan gran el saqueig que ha patit l'Estat espanyol per part dels principals responsables financers, que això no s'arregla ni escurant les butxaques dels ciutadans —per cert, ja prou buides.
La Unió Europea ha decidit rescatar les entitats financeres espanyoles, quan el que realment calia era que ens rescatessin a nosaltres d'aquesta colla de xoriços pocavergonyes. Algun dia hauran de fer un estudi a fons que ens expliqui per què s'hi acumulen tants lladres en el gremi dels banquers.
Ara caldrà veure què se'n faran, d'aquests 100.000 milions d'euros. Una part important ja sabem que servirà per treure del pou les caixes i els bancs polititzats. I, si en sobra cap cèntim, aleshores els seus directius ja s’encarregaran de repartir-se el botí. Només ens queda l'esperança que, amb la més que plausible pèrdua de sobirania espanyola, vinguin des d'algun país civilitzat a controlar una mica tot aquest desgavell.
I és, en aquest punt, quan parlem de la qüestió de la sobirania, que els catalans hem de reflexionar sobre la nostra situació nacional i les nostres perspectives de futur. Perquè no acabo d'entendre aquesta eufòria que es respira en els cercles sobiranistes. Les declaracions dels principals líders catalans relacionant el rescat de l'economia espanyola amb una oportunitat per a nosaltres de ser independents, les trobo del tot injustificades.
És cert que l'Estat espanyol ha fet el ridícul, negant que això és un rescat i cercant tota mena d'eufemismes per explicar la situació que ens fa estar amb l'aigua fins al coll. Mentre els espanyols neguen allò que és evident, els mitjans més influents del món se'n fan un fart de riure: «Tu n'hi dius tomaca; jo n'hi dic rescat», titulava la revista Time.
També és evident que, com a catalans, Espanya ens arrossega al fons del pou; si fóssim independents, Catalunya seria un dels països més solvents d'Europa. Però el rescat no té res a veure amb un horitzó sobirà més factible. Ans al contrari, sincerament, crec que aquest rescat és un entrebanc a les aspiracions catalanes (com ho seran els rescats futurs).
De moment, el portaveu del PP a la Comissió d’Assumptes Exteriors del Congrés de Diputats, José María Beneyto, ja avisa que una intervenció en l’economia espanyola pot anar acompanyada d’un replantejament de l’Estat autonòmic.
Mentre aquí fem les nostres càbales sobre pactes fiscals i coses semblants, Madrid ja fa un plantejament radicalment oposat que se'ls ha ficat entre cella i cella des de fa molt de temps: recentralitzar l’Estat. Imagineu si ens posem ara a parlar d’independència.
«¡La independència no es demana, es declara!», dirà més d’un. I segurament tindrà raó. Però la qüestió és que el nostre problema domèstic amb Espanya ara passa a ser un problema amb els que fien els diners. Aquests difícilment acceptaran un trasbals del calibre que suposaria desballestar un Estat deutor i permetre que aparegués, ara, un nou estat sobirà, producte de la trencadissa.
Malgrat tot, hi ha una oportunitat per a l'esperança. Ara més que mai, amb tot el món pendent de l'Estat espanyol, potser seria bo que ho aprofitéssim per tal d'internacionalitzar la nostra situació d'injustícia econòmica, social i cultural. I explicar, d'una manera ben clara i contundent, la nostra capacitat i vocació europea.
Publicat al setmanari el Vallenc, 15/6/2012
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada