El 22 de maig el Periódico de Catalunya va concedir el Premi al Català de l'Any. El guanyador va ser Joaquim Maria Puyal, gran comunicador i mestre de mestres del periodisme. Puyal és, sens dubte, una de les ments més preclares del nostre país. El seu discurs va ser tota una lliçó magistral de consciència social i nacional.
Abans, els organitzadors van lliurar el Premi a la Millor Iniciativa Solidària a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Però aquest lliurament no es va poder veure per televisió, ja que TV3 va voler retransmetre la gala en un fals directe (un sistema molt freqüent —per exemple, als Estats Units— que consisteix a passar les imatges 15 minuts més tard per poder eliminar el que no interessi).
A causa d'això, no vam poder escoltar el discurs de l'Ada Colau, portaveu de la PAH. Avui, intentar amagar una cosa com aquesta és molt perillós, ja que el més fàcil és que acabi passant l'efecte contrari del que es pretén. I això és així gràcies a Internet. El discurs ja s'ha convertit en tot un fenomen a la xarxa.
Colau, entre altres coses, va denunciar que som davant «d'una estafa organitzada» que està deixant famílies «en la més absoluta misèria, fent fora les persones de casa seva a través dels desnonaments massius i deixant-les endeutades per a tota la vida amb una llei perversa».
Certament, a la pràctica, vivim en un sistema de dictadura financera. Són els grans capitals els que controlen els fils de l'Estat. Per això es rescaten els bancs, quan el que s'hauria de rescatar són les persones —un de cada quatre nens ja viu en la pobresa i molts, mancats del més bàsic dret a un habitatge digne per culpa dels desnonaments.
Una hipoteca hauria de ser un pacte just. Els interessos que paguem haurien de servir per compensar el risc davant una situació d'impagament. Si una família cau en la desgràcia de no poder fer front a les seves quotes, les entitats financeres n'haurien de tenir prou amb els interessos cobrats fins al moment i, és clar, amb l'habitatge que elles mateixes van taxar a l'hora de concedir el préstec. Així funciona als Estats Units i a tots els països europeus del nostre entorn. D'això se'n diu dació.
A l'Estat espanyol si una família entra en crisi —perquè els seus membres han perdut la feina o per qualsevol altre motiu—, el banc se'n queda les quotes que ja ha cobrat i l'habitatge, i el client encara manté l'obligació de pagar el deute pendent. Les persones queden adscrites al banc per a tota la vida, com aquells pagesos medievals adscrits a la terra dels seus senyors. És un tracte en què només pot perdre una de les parts.
Aprovar la dació en el pagament requereix valentia política i sentit de la justícia social. La dació, en el fons, significa rescatar les persones, les famílies i els seus fills, sense agreujar, encara més, el fet de trobar-se d'un dia per l'altre al carrer. Però, en aquest sistema injust i insolidari, sembla més important rescatar les entitats financeres (Bankia ja ha demanat 24.000 milions), que, al cap i a la fi, són les propietàries de les nostres vides i del nostre futur.
Publicat al setmanari El Vallenc, 1/6/2012
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada