El
proper divendres, El Vallenc regalarà
als seus lectors el llibre Santes Creus.
Declivi i redreçament, escrit pel nostre col·laborador Jaume Pros. Tot i
que Jaume Pros treballa com a gestor cultural a l'administració pública, fa més
de 10 anys que escriu per a El Vallenc
articles d'opinió en la seva columna "Sense embuts", que aquesta
setmana estrena nou format. Pros ha rebut diversos premis de periodisme,
gairebé sempre per articles escrits per al nostre setmanari. Per exemple, els
anys 2004, 2005 i 2006 el guardonaren en el marc del prestigiós premi de
periodisme Prat de la Riba. Ara, a Santes
Creus. Declivi i redreçament, Jaume Pros hi combina informació i opinió
personal sobre un dels períodes més convulsos que es van viure al voltant i
dins dels murs d'un dels llocs que ell més estima: Santes Creus.
¿Per què has escrit aquest llibre sobre el monestir de Santes Creus?
M'agrada
escriure i em venia molt de gust fer una reflexió sobre Santes Creus. La
història del Monestir és gairebé inabastable i, per això, em vaig voler centrar
en una franja historicotemporal apassionant, però que sovint queda sepultada
sota la llosa d'un passat medieval gloriós. I quina millor manera de dir el que
volia dir, sinó publicant un llibre. I encara més si al darrere hi ha l'interès
d'una editorial com La Torratxa, a qui vull donar les gràcies pel resultat
final assolit.
¿Quan neix el teu vincle amb Santes Creus?
Ara visc
a Valls, però vaig néixer a Barcelona, i la major part de la meva infantesa i
tota la meva adolescència la vaig passar a Santes Creus. Sempre dic que
m'estimo Barcelona, que la meva ciutat és Valls (hi ha nascut el meu fill),
però el meu poble és i serà sempre Santes Creus. I allà hi tinc una part
important de la meva família. I, si ens volem remuntar en el temps, fins i tot
podríem dir que un avantpassat meu va ser correu del Monestir (en el llibre hi
apareix fugaçment).
¿Quina metodologia has fet servir per escriure Santes Creus. Declivi i redreçament?
Aquest
treball es basa en un text que vaig escriure ja fa uns quants anys i que va ser
publicat per capítols a la revista Som 4
Gats, del municipi d'Aiguamúrcia. D'aquelles pàgines n'he confeccionat
aquest petit llibre, i hi he incorporat noves dades bibliogràfiques, amb la
inestimable ajuda de la meva amiga Elisabeth Baldor —segurament una de les
historiadores que més en saben, sobre aquesta joia del Cister— i amb les
imatges cedides per l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, a qui transmeto tot
el meu agraïment. Així, les semblances entre aquell primer text i aquest d'ara
podríem dir que són mínimes.
¿Què pretens amb aquest llibre?
Reflexionar
i opinar sobre alguns fets i situacions no sempre prou coneguts, i afegint-hi,
sobretot, el meu toc personal en la redacció. Ni puc ni pretenc fer un treball
d'erudició o d'investigació històrica. No sóc tan pretensiós. Déu me'n guard de
voler comparar-me a investigadors de la talla d'Eufemià Fort, Hernández
Sanahuja, Joan Papell, Elisabeth Baldor, Ezequiel Gort i tants altres. Qui
vulgui aprofundir en la història del monestir ha d'anar a les obres de tots
aquests autors. Jo aquí em limito a exposar uns fets constatats i a valorar-los
com a persona enamorada del monestir i del seu entorn.I ¿a qui va dirigit?
A
tothom. En aquest sentit he anat amb molta cura de redactar un text amb un
llenguatge planer i accessible per a tothom, independentment, fins i tot, de
l'edat del lector. Aquest petit llibre, que no arriba a les 80 pàgines, he
intentat que sigui amè i fàcil de llegir. Santes Creus ni és avorrit ni a ningú
se li ha de fer avorrit, al contrari, jo diria que és apassionant.
¿Què té Santes Creus que no tinguin altres monestirs o monuments?
Santes
Creus ho té tot. No voldria contraposar-lo a cap altre monument; però
difícilment en trobarem un altre que guardi una història tan rica, una riquesa
arquitectònica tan destacable —combina diferents períodes cronològics en la
seva construcció— i, sobretot, que guardi un simbolisme tan gran, gràcies als
fets que hi van viure els personatges més importants de la nostra història
nacional.
La decadència del monestir sempre ha anat vinculada a l'exclaustració. ¿No és així?
L'exclaustració
va ser el cop de gràcia. Però el monestir ja feia molts anys que havia entrat
en una crisi, derivada, sobretot, segons penso, d'haver-lo obligat a formar
part a començament del XVII de la Congregació. Santes Creus perdia la seva
influència i autonomia i passava a dependre, directament, de la Corona
espanyola. I els antecedents de les relacions dels de Santes Creus amb el poder
reial espanyol no convidaven precisament a ser optimistes.
¿Santes Creus va ser alguna cosa més que un cenobi religiós?
Sens
dubte. Va ser un centre polític i social de primer ordre. I durant molt de
temps la nineta dels ulls dels nostres reis. La reina Blanca d'Anjou, esposa
del rei Jaume II el Just i nora de Pere el Gran, estava literalment enamorada
de Santes Creus i el seu entorn. D'altra banda, Santes Creus era una font de
riquesa i de treball per a moltes famílies que hi vivien de la producció
agrícola i ramadera que es generava a les seves terres i granges.
Si encara hi ha algú que no conegui el monestir de Santes Creus, ¿per què hi hauria d'anar?
Primer,
perquè és nostre, i cal conèixer allò que és nostre i que ha ajudat a
configurar la nostra història i la nostra cultura col·lectiva. I, sobretot,
perquè no és possible aprofundir en el nostre passat sense conèixer-ne un peça
protagonista bàsica i destacada, com és ara aquest cenobi cistercenc. Els
catalans tenim la sort de tenir Santes Creus, però els comarcans tenim el
privilegi de poder-ne gaudir sempre que vulguem.
Entrevista publicada a El Vallenc, 9/3/2012
