VESPERFEINA.CAT

A Casa Caritat hem presentat el portal d'Internet VESPERFEINA.CAT, un portal que vol ajudar el jovent de l'Alt Camp en el seu repte de passar de la seva vida formativa a una nova vida laboral.

Perquè és difícil entrar en el circuit laboral i és difícil, també, saber-se moure per dins d'aquest circuit.

Fa un temps, Valls Jove, de la Regidoria de Cultura i Joventut, va voler analitzar el problema que és per a molts joves cercar feina. I, per això, va néixer Joves i Treball, un equip conformat pels agents locals de Casa Caritat, pels membres de Valls Jove, pel Consell Comarcal de l'Alt Camp, per l'Institut Municipal de Promoció Econòmica i per l'Oficina de Treball de la Generalitat, a Valls.

Fruit del treball de diverses reunions es va buscar una resposta a aquesta necessitat tan concreta: la manca d'informació i suport per al joves a l'hora de cercar feina. I és, en aquest sentit, que neix el portal VESPERFEINA.CAT.

VESPERFEINA.CAT s'emmarca dins del programa ÒRIA del Servei d'Ocupació de Catalunya i compta amb el finançament del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i el Fons Social Europeu.

Amb aquest portal, Internet es converteix en una eina més al servei de la societat i, així, VESPERFEINA.CAT esdevé un element de divulgació i participació que pretén ser un valor més dins del programa Òria. Un programa, aquest, que té com a objectiu ajudar a orientar laboralment els joves d'entre 16 i 25 anys.

Mitjançant el portal que hem presentat a casa Caritat, els joves podran enviar els seus currículums i inscriure's a la borsa d'estudiants i d'estiu. Evidentment, des de VESPERFEINA.CAT, també podran consultar aquelles ofertes de treball que més els interessin o que més s'ajustin al seu perfil.

En el mateix portal també trobaran d'altra informació relacionada amb el món laboral i educatiu així com d'altres eines relacionades amb la recerca de feina i l'autoocupació.

Sincerament, crec que VESPERFEINA.CAT és una excel·lent idea que s'ha traduït en una feina digna d'elogi, molt útil i que cal potenciar. Per això vull felicitar a tothom que hi ha estat implicat, però entendreu que ho faci, especialment, a les persones de Casa Caritat que han treballat d'una manera més directa.

(Cal destacar que el grup Valls Samba ha posat, desinteressadament, la "banda sonora" al web. Una música, per cert, que us podeu descarregar des d'allà mateix al vostre telèfon mòbil).

Subscriu-te a aquest bloc clicant aquí

ROSA DÍEZ NO ÉS NACIONALISTA

Ahir a la nit van entrevistar Rosa Díez (UPyD) al programa La Noria, de Jordi González. Cal reconèixer que aquesta dona té un discurs ben estructurat i que, a més, té una capacitat especial per a explicar-se. Vaja, que té retòrica.

Durant la entrevista insistia en que ella no és nacionalista. A més a més, assegurava que el que ella defensa supera la línia ideològica entre dretes i esquerres. I va posar tot un seguit d'exemples que “demostraven” el que deia.

Sense ser de dretes ni nacionalista (més tard va dir que sí que era d'esquerres), Díez reclamava la presència de la bandera espanyola en tots els ajuntaments. També exigia l'ensenyament lliure de l'espanyol a Catalunya i Euskadi on “suposadament” està discriminat. En la seva primera intervenció al congrés de Diputats, ja es va pronunciar a favor de treure competències a les comunitats autònomes a favor d'un govern central més fort; la raó: “Que España ya se ha empezado a romper”.

Curiosa manera, la que té Rosa Díez, de no ser nacionalista.

Subscriu-te a aquest bloc clicant aquí

CAPITALISME SALVATGE

Avui m'he estat mirant la publicació que s'ha repartit de franc, a Valls, entre els compradors de productes de Comerç Just.

Una revista molt interessant, i que denuncia situacions d'explotació i de domini, cap a les persones dels països econòmicament més desafavorits, que sembla mentida que es puguin produir. És que no es pot fer res davant tanta injustícia?

En una de les seves pàgines es parla de la política tèxtil i de com actuen algunes de les grans marques de roba esportiva, a l'hora d'establir els marges i els beneficis.

Aquests dos exemples són ben clarificadors del model capitalista, feroç i sense escrúpols, que domina el món. Quin fàstic:

Samarreta oficial de l'equip de futbol de Suïssa. Mundial de 2006

Marca: Puma

PVP: 63,19 €

Comerç minorista: 31,50 €

Beneficis per a Puma: 22,05 €

Despeses de producció: 6,30 €

Màrqueting i patrocini: 6,30 €

Federació Suïssa de Futbol: 3,15 €

Transport: 3,15 €

Salaris: 0,19 €

Distribució d'ingressos entre els treballadors d'Adidas

Herbert Hainer, d'Alemanya, director general d'Adidas. Sou: 4,17 milions d'euros anuals (2005)

Estela Martínez, d'El Salvador, cosidora d'Hermosa Manufacturing, subcontractada per Adidas. Va ser acomiada al ser la portaveu sindical de la fàbrica. Sou: 1.800 euros anuals

Subscriu-te a aquest bloc clicant aquí

AJUDA PERVERSA

Amb motiu de la Festa del comerç Just, que celebrem durant tota aquesta setmana a Valls, ahir l’antropòleg Jordi Gascon va fer una conferència al centre Cívic La Fusta. Va parlar d’economia camperola en els països més desafavorits. Jordi Gascon és membre de CooperAcció, així com d’altres organismes no governamentals, i tècnic en cooperació internacional.

Va ser una xerrada molt interessant que va acabar amb la participació activa, entusiasta diria jo, dels assistents. Tant va ser així que, vam començar a les vuit del vespre i vam acabar a tocar de les 10 de la nit. I perquè el conferenciant havia de marxar un altre cop cap a Barcelona i el darrer tren sortia a aquella hora, perquè, de no ser així, potser encara ara estaríem debatent sobre aquesta qüestió.


Gascon va parlar de moltes coses. Amb tot, hi va fer una denúncia que em va cridar especialment l’atenció. Segons Gascon, els ajuts d’alguns països a aquells altres països més pobres, no són res més que una estratègia menyspreable destinada a obrir nous mercats.

La juguesca consisteix en enviar material d’ajut, de franc o altament subvencionat, que coincideixi amb aquells productes característics de la zona. D’aquesta manera, els autòctons consumeixen els productes que arriben com a material de cooperació i deixen de consumir els productes propis.

Un clar exemple és el que fan els EEUU quan envien moresc a països productors, precisament, de moresc. Els camperols, evidentment, no poden competir davant un producte que el regalen o el venen per sota del preu de cost. Per això han de plegar. Un cop passa això, els EEUU (i molts altres països que actuen d’aquesta manera), ja tenen un nou mercat obert per a vendre els seus excedents productius. Difícilment podríem definir d’una manera més clara el capitalisme en estat pur.

Demà dijous, al mateix lloc i a la mateixa hora, hi ha una altra conferència sobre la banca ètica. Jo, si fos tu, no me la perdria.

Subscriu-te a aquest bloc clicant aquí

FIBROMIÀLGIA

Amb motiu del dia Internacional de la Fibromiàlgia i la Fatiga Crònica, la Xarxa Solidària per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica de Valls-Alt Camp m'havia convidat a llegir el Manifest pel Pacte Social 2008. Hi havia previst un acte al Pati amb la participació de les dues colles castelleres de Valls, així com d'altres actes commemoratius.

La pluja ha impedit que poguéssim fer cap dels actes programats. Una llàstima, malgrat que a aquestes alçades, si hem de deixar de fer alguna cosa per culpa de la pluja, doncs benvinguda sigui aquesta. Què hi farem, no podem renunciar ni a una gota.

Tot i no haver pogut llegir el manifest, no deixa de ser per a mi un honor que aquesta entitat hagi pensat en mi. Per això vull donar-los les gràcies.

Són moltes les persones que pateixen fibromiàlgia o fatiga crònica, unes malalties força invalidants que afecten tota la persona, tant físicament com psicològicament, però que, malgrat això, no han assolit encara un reconeixement social clar i rotund.

Avui fa 188 anys que va néixer Florence Nightingale, que va ser la persona que va inspirar la creació de la Creu Roja. Cap a l’edat de quaranta anys, Nigthingale, va començar a patir fibromiàlgia o una malaltia similar. Això, es va convertir en un patiment continu per a ella que va acabar passant gairebé la resta de la seva vida al llit, sense poder pràcticament moure’s. El dia en què va néixer Florence Nightingale, i en homenatge a ella, ha estat escollit com a dia Internacional de la Fibromiàlgia i la Fatiga Crònica.

Tot i que la Manuela de Madre ha estat diversos cops a Valls, recordo especialment la visita que ens va fer l’any 2003. Aquell dia, va visitar diferents espais de la ciutat, sempre agafada del braç del meu gran amic i company Francesc Moreno, que aleshores era l’alcalde. De Madre, no va poder fer res més que unes poques de les visites que tenia programades. I és que la malaltia l’estava fent ben bé la guitza. La seva cara, fidel reflex del patiment, em va fer prendre consciència; quan parlem de fibromiàlgia, estem parlant d’una cosa tan seriosa com greu.

També hi ha hagut d’altres personatges històrics o coneguts que han patit o pateixen la malaltia. Un d’ells va ser l’Alfred Nobel, el creador dels premis generalistes més prestigiosos del món, o la reconeguda pintora mexicana Frida Kalho.

És clar que la fibromiàlgia no distingeix de sexes ni de classes socials. I segurament tots coneixem persones properes que la pateixen, perquè tots i totes podem patir aquesta malaltia. Una malaltia que es caracteritza per diversos símptomes, com el dolor crònic, que afecten negativament la qualitat de vida dels malalts.

És, per tot plegat, que cal treballar, ja ho he dit abans, pel reconeixement total de la malaltia. Per això, jo també dono suport a la proposta d’un pacte social on s’impliquin les administracions, les institucions i el conjunt de la societat. Perquè, el dret a la salut i a la qualitat de vida, és un dret universal, irrenunciable, també, per als que pateixen aquestes malalties.

OPORTET MISEREREI I EL FRANKI DE TERRASSA

Aquests dies veiem reportatges a la tele on ens mostren imatges de diferents jutjats amb muntanyes d'expedients tirats per terra, apilats, pendents de ser tramitats. Una jutgessa, fins i tot, deia sense embuts que cada cop que hi ha una mort per violència de gènere li agafa un mal de panxa esperant conèixer el nom de la víctima, per a saber si era un cas “seu”.

Desprès de conèixer el cas del Franki, un jove de Terrassa condemnat a dos anys i mig de presó per ultratge a la bandera (espanyola), es fa molt difícil d'entendre com funciona la Justícia en aquest estat nostre. Si més no, els interrogants s'acumulen al nostre cap. D'entrada, potser els jutges van molt sobrats de temps i recursos, i el que veiem per la tele és tot mentida. Per això tenen temps de dedicar-se a jutjar qüestions tan “importants” com aquesta.

D'altra banda, sembla del tot irracional tancar aquest noi a la presó per haver despenjat, suposadament, la bandera espanyola de l'Ajuntament de Terrassa l'any 2002. Em sembla una barbaritat. Entre d'altres motius, perquè el Franki, que jo sàpiga, no ha fet cap mal a ningú, més enllà de despenjar una peça de roba 80% acrílic i 20% cotó.

Els carrers, en canvi, són plens de xoriços que es passen el dia robant i fent servir la violència amb absoluta impunitat. Individus que entren al jutjat i tornen a sortir als pocs minuts; i alguns diversos cops cada setmana, com si allò ja fos casa seva.

Per últim, si en lloc de ser la bandera espanyola, estiguéssim parlant de la senyera, també seria un ultratge? Perquè jo he vist més d'una vegada imatges de fatxes cremant senyeres i, en canvi, mai no he sentit dir que cap d'ells hagi acabat a la presó.

Tot plegat, em recorda aquella inscripció que havia a la porta del Palau de Justícia de Florència: Oportet misererei (És necessària la misericòrdia). El poble, a la seva manera, llegia: La porta de la misèria.

Addenda: és clar que no tothom pensa igual. Per exemple, aquestes són les últimes 10 opinions dels lectors del mitjà El minuto digital, sobre la notícia de l'empresonament del Franki. Ja aviso que algunes d'elles poden ferir la sensibilitat de qualsevol persona amb una mica de sentit comú:

A ver si en prisión le ponen el culo como la bandera del Japón.

Muy jovencillo, un niño, no te agaches nunca a coger el jabón, en las duchas, muchacho, o te pondrán mirando a Murcia. Si te pasara esto, que nadie lo desea, llama a Carol Robira, y le pides ayuda. Buena suerte, la necesitarás.

Libertad ya para Franklin!!!

Que lo libere su p. Madre!!!

El niño tiene a la tribu detrás. No creo que tengan tiempo en poner en práctica la propaganda sociata de cómo disfrutar del sexo sin hacerse daño. Una pena, ya que ,a partir de ahí, el muchacho podría haber descubierto una nueva nanera de ser él mismo, pero en privado y sin ofender a los demás. Esto es una guerra, en la que los unos ponen los muertos, con su refrito de rabia impotente, y los otros la buena conciencia. Adivinen quién la va a ganar, los que se desviven en no romper un sólo huevo o los que se matarían por una buena tortilla de patatas.

Que se toque la polla el niñato. Ahora que llame a Montilla ( ese que es de Iznájar y gobierna en Cataluña) y a Carod Rovira "el baturro" para que lo excarcelen. Vaya banda de payasos que hay por todos los lados, y el Franki este no podía ser una excepción. Que se joda y que le ponan el culo guay en el talego.

Toda esta “basura”que insulta los símbolos de la nación tendrían que pasar una buena temporada por el trullo.

¿Pero qué pasa? Y la libertad de opinión? A mi me jode pero me aguanto, tengo que respetarles, ver banderas españolas en el Bernabéu cuando jugamos los “separatistas” del Barça, oir cómo dicen “les hemos ganado a estos catalanes”. Es su opinión. Para mi sería más normal que enarbolasen la de la Comunidad de Madrid, como aquí la senyera. Cuestión de opiniones. Hemos luchado mucho para que se respeten.

A ver si así aprendes Franki, con la melenita, tan rubito, y tan cobarde, no me agacharía ni para atar los zapatos.

Ya era hora de que a estos tipejos les encierren.

FELICITATS, "TERRIBLES"

Quan ahir em vaig assabentar del nomenament de la Mònica Terribas com a directora de TV3 em vaig alegrar moltíssim. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals l'ha ben bé encertada, en un nomenament fet amb la unanimitat dels seus membres.

En aquest bloc ja vaig felicitar la “Terribles” (així la va batejar el crític de televisió Ferran Monegal) quan La nit al dia va arribar als mil programes. I també ho vaig fer enviant-li un mail que, per cert, va tenir la gentilesa de respondre afectuosament.

Soc una admirador d'aquesta dona. Què hi farem. M'agrada el seu estil, la seva personalitat i, en conjunt, la seva extraordinària professionalitat. Per això, tan aviat pengi aquesta entrada, li enviaré un altre correu per a tornar-la a felicitar i, aquest cop, per a demanar-li que continuï sent tan “terribles” com sempre. Perquè periodistes com ella són molt necessàries en el nostre país. Fins i tot desenvolupant la seva feina, com ho farà ara, des d'un lloc directiu.

Felicitats Mònica. I, ara, només ens queda esperar que et deixin treballar amb tranquilitat, en llibertat, sense pressions i respectant el teu criteri en els moments que prenguis les teves decisions.

PRIORITATS

A Valls, aquest cap de setmana, se celebra el Congrés de Premsa Comarcal. I, avui, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, ha inaugurat l'esdeveniment al saló de plens de l'Ajuntament de Valls.

En la meva doble condició de regidor i també de col·laborador en un mitjà comarcal des de ja fa molts anys, tenia un interès especial en poder participar d'aquest acte inaugural. Però no he pogut assistir-hi. En cap cas, però, ha estat un menyspreu cap a la figura del president del Parlament català.

Avui, a Valls, cap el migdia, ha hagut una forta explosió en un habitatge, d'un origen encara per determinar (encara que tot indica una bombona de gas butà). Hi han hagut algunes criatures ferides que han estat traslladades a Barcelona. A mi, quan s'ha produït l'explosió, m'ha agafat fora de Valls. I, quan he tornat a la tarda, disposat a anar a l'acte d'obertura del Congrés de Premsa Comarcal, he estat informat del lamentable succés.

He cregut, doncs, més adient, com a regidor de Benestar Social, no anar a l'Ajuntament i desplaçar-me al lloc dels fets per a interessar-me i rebre informació sobre el què havia passat.

No obstant, des del primer moment en que s'ha conegut l'explosió ha començat a funcionar l'engranatge del conjunt de l'administració local en les regidories competents en aquestes situacions. Incloent-hi, és clar, la regidoria que represento, amb la presència al lloc del personal tècnic que ha estat donant cobertura, amb la seva habitual professionalitat, a les persones afectades.

EL (ALTRES) DEU MANAMENTS

Si la realitat no s'ajusta als nostres interessos, aleshores el millor és canviar la realitat per una altra alternativa. Això és habitual en la majoria d'àmbits de la vida.

Per exemple, és prou sabut que la història dels països l'escriuen els vencedors. Així doncs, la història que coneixem és la real? Segurament no sempre serà així. I és que qui té la paella pel mànec juga amb avantatge a l'hora d'explicar les coses.

Ni tan sols l'Església, institució amb la qual sempre m'he mostrat molt respectuós, queda al marge d'aquesta adaptació dels fets als propis interessos. Tant és així, que ni el principal “reglament” de comportament catòlic, els Deu manaments, se'n salven d'això que dic. Sobre aquesta qüestió, ja va escriure Pepe Rodríguez l'any 1997, en el seu polèmic supervendes, Mentiras fundamentales de la Iglesia Católica.

I és que molt poca gent sap que els 10 Manaments que avui coneixem, són força diferents als manaments, diguem-ne, “originals”.

Ni vull ser crític, ni irreverent, ni vull pas polemitzar. Al contrari, no m'importa dir públicament (perquè no és la primera vegada que ho dic) que els valors morals que defensa el cristianisme, i en el seu conjunt l'Església Catòlica, són valors ben positius, basats en el respecte i l'amor al pròxim. Una cosa diferent, però, és com actuen o han actuat alguns dels seus dirigents.

Així doncs, i encara que només sigui com a curiositat, fem una ullada a l'adaptació interessada dels manaments que Moisès va rebre a la muntanya del Sinaí i que, segons l'Antic Testament, en Èxode 20 i en Deuteronomi 5, són aquests que escric en color blau. En vermell l'adaptació posterior i que avui coneixem (per a respectar la font, faig la transcripció literal en espanyol):

1. “Yo soy Yahveh tu Dios, que te he sacado del país de Egipto, de la casa de servidumbre. No habrá para ti otros dioses delante de mí”.

2. "No te harás escultura ni imagen alguna, ni de lo que hay arriba en los cielos, ni de lo que hay abajo en la tierra, ni de lo que hay en las aguas debajo de la tierra. No te postrarás ante ellas ni les darás culto. Porque yo, Yahveh tu Dios, soy un Dios celoso, que castigo la iniquidad de los padres en los hijos hasta la tercera y cuarta generación de los que me odian, y tengo misericordia por mil generaciones con los que me aman y guardan mis mandamientos".

3. "No tomarás en falso el nombre de Yahveh tu Dios, porque Yahveh no dejará sin castigo a quien toma su nombre en falso".

4. "Guardarás el día de reposo para santificarlo, como te lo ha mandado Yahveh tu Dios. Seis días trabajarás y harás todas tus tareas, pero el día séptimo es día de descanso para Yahveh tu Dios. No harás ningún trabajo, ni tú, ni tu hijo, ni tu hija, ni tu siervo, ni tu sierva, ni tu buey, ni tu asno, ni ninguna de tus bestias, ni el forastero que vive en tus ciudades; de modo que puedan descansar, como tú, tu siervo, y tu sierva. Recuerda que fuiste esclavo en el país de Egipto y que Yahveh tu Dios te sacó de allí con mano fuerte y tenso brazo; por eso Yahveh tu Dios te ha mandado guardar el día de reposo".

5. : "Honra a tu padre y a tu madre, como te lo ha mandado Yahveh tu Dios, para que se prolonguen tus días y seas feliz en el suelo que Yahveh tu Dios te da".

6. "No matarás".

7. "No cometerás adulterio".

8. "No robarás".

9. "No darás testimonio falso contra tu prójimo".

10. No codiciarás su casa, su campo, su siervo o su sierva, su buey o su asno: nada que sea de tu prójimo".

1. Amarás a Dios sobre todas las cosas.

2. No tomarás el Nombre de Dios en vano.

3. Santificarás las fiestas.

4. Honrarás a tu padre y a tu madre.

5. No matarás.

6. No cometerás actos impuros.

7. No robarás.

8. No darás falso testimonio ni mentirás.

9. No consentirás pensamientos ni deseos impuros.

10. No codiciarás los bienes ajenos.

En el primer manament, ja trobem la primera gran diferència. Mentre Déu, en un principi, ens exigia fidelitat només “divina”, els manaments d'ara ens demanen molt més: estimar Déu més que res, fins i tot que la pròpia família. L'Església, pels motius que siguin, ha volgut anar bastant més enllà que l'ésser Suprem.

El segon manament original va desaparèixer del tot. I és que el que diu és molt fort. Només cal tenir en compte que la pràctica actual de la religió catòlica és meridiament oposada al que es allà es diu. A l'església el que s'adoren són, precisament, les imatges de Jesús, de la Verge i dels sants.

Del quart manament original m'agradaria saber què en pensen els que han de treballar els dies festius, especialment aquells dependents i dependentes de botiga que, per Nadal, han de fer més hores que un rellotge. Perquè la diferència amb el seu equivalent (el tercer manament d'ara) és ben visible. A més del fet que, ara, se'ns diu que hem de “santificar”, és a dir, anar a missa els dies de festa i, abans, senzillament ens deien que de treballar els dissabtes, res de res. La diferència és notable.

Crida també l'atenció el setè manament original. De no cometre adulteri, hem passat als actes impurs (segurament algú va caure que calia pensar en la masturbació).

I, per acabar, parem compte en el novè manament, dels manaments d'ara. Perquè és un d'aquells que van aparèixer del no res. Realment fa por, perquè, llegint-lo, comprovem que, ara, fins i tot el pensament ens el tenen fiscalitzat. Déu n'hi do.

IL PINOCCHIO DI COMENCINI

Hi ha una melodia que m'acompanya, gairebé, tota la meva vida, malgrat que fa 34 anys que no l'he escoltada. L'any 1974 (tenia jo 11 anys) a Televisió Espanyola feien una sèrie italiana, enregistrada dos anys abans, que va tenir molt d'èxit. Parlo de “Las Aventuras de Pinocho”.

Va ser una sèrie fantàstica dirigida per Luigi Comencini i interpretada per Nino Manfredi en el paper de Geppetto, el nen Andrea Balestri com a Pinotxo, un extraordinari Franco Franchi, fent de gat, i una guapíssima Gina Lollobrigida de fada.

De la sèrie televisiva van fer un llibre ple de fotografies i, més tard, també van fer una pel·lícula. Durant molts anys aquell llibre va tombar per casa. Un llibre que el meu pare ens llegia posant teatralment les diferents veus dels personatges.

I com Internet és el déu tot poderós d'un futur que ja es present, només calia cercar una mica. Efectivament, a la xarxa es poden trobar escenes de la sèrie “Le avventure di Pinocchio” en versió orginal, informació sobre el llibre “Io, il Pinocchio di Comencini”, escrit recentment per aquell nen, Andrea Balestri, que ara ha de tenir més o menys la meva edat. Parlo d'un llibre que, curiosament, acaba de sortir a Itàlia. I, com no podia ser de cap altra manera, al Youtube també podem escoltar la melodia, una melodia que, ara, torno a escoltar 34 anys després.

EL REBUIG DE MUGURUZA ALS CRIMS D'ETA

Fermín Muguruza és tot un referent musical del món abertzale. Totalment compromès en la lluita per la independència d'Euskal Herria, ha estat assenyalat com un simpatitzant dels terroristes. Per això, precisament, ha estat vetat en moltes poblacions espanyoles on no se li ha permès d'actuar.

Però del Muguruza simpatitzant de Batasuna, el que no s'acostuma a dir, és la seva postura contrària a la violència (també d'ETA). Les seves opinions en aquest sentit potser no tenen tant morbo i, per això, no reben la difusió que mereixerien.

A la fi, Muguruza té molts seguidors dins i fora d''Euskadi. I és bo que, aquests, sàpiguen que el seu ídol ha declarat en un comunicat en el seu web, publicat el passat dia 29 d'abril, que: “El atentado mortal contra Isaías Carrasco sólo me puede provocar su rechazo total”.

Però, abans, Muguruza, en un altre comunicat també penjat en el seu espai a Internet, ja va dir el 31 de desembre de 2007: “Quiero mostrar mi frontal rechazo al atentado de ayer en Madrid. Mi rabia por la desaparición de los dos trabajadores ecuatorianos”. I demanava: “ Hoy más que nunca, y como siempre en nombre solo de mi mismo, pido en voz alta a ETA que restablezca la tregua permanente”.

És clar que, posats a ser llepafils, sempre ens quedarà el dubte de si, per a Muguruza, “rebutjar” i “condemnar” són dues paraules sinònimes. Sigui com sigui, i segons la meva opinió, aquest rebuig, que hauria de ser per a molta gent un pas cap a la reflexió, no deixa de ser ben positiu, venint de qui ve.

VALLS: SUBVENCIONS PER A LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL

Aquest any, a Valls, les subvencions a les entitats que vulguin fer accions de cooperació en països en vies de desenvolupament, es concediran mitjançant el procediment de concurrència competitiva.

Al marge de l'import de la partida destinada a aquest efecte, és clar que la transparència en la gestió dels diners públics no coneix de quantitats. Segons la meva opinió, cal ser extraordinàriament curosos amb uns diners que són de tots els vallencs.

Aquestes subvencions seran per a promoure les accions de cooperació internacional per a accions de caire social, amb la finalitat d’impulsar el desenvolupament econòmic i social dels grups nacionals, ètnics, culturals o socials que es troben en una situació especialment desafavorida.

En aquest sentit, es subvencionaran les activitats socials, culturals, sanitàries o de qualsevol altra mena, així com els projectes o estudis que tinguin una incidència social clarament positiva per al col·lectiu beneficiari final de la subvenció.

Tot i que qualsevol entitat pot demanar la subvenció, tindran preferència les entitats, amb seu social al municipi de Valls, que tinguin com a finalitat principal o parcial de la seva activitat la realització d’accions de solidaritat internacional de caire social.

Els criteris principals que es valoraran seran aquells que tinguin a veure amb la tipologia de l'actuació, així com el sector social al qual va dirigida preferentment l’actuació. Es consideraran com a prioritàries les actuacions que tinguin com a destinataris principals els sectors més desafavorits del col·lectiu beneficiari final dels ajuts, i amb aquest ordre de prioritat: infants, dones i gent gran.

hi haurà un òrgan avaluador de les sol·licituds rebudes, que el compondran els membres de la Comissió Informativa a la qual estigui adscrita la regidoria, independentment del grup polític al qual pertanyin aquests regidors i regidores.

Les entitats interessades a demanar la subvenció han de saber que la regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Valls prestarà l'assistència tècnica necessària als sol·licitants en la preparació de les seves sol·licituds i als beneficiaris en tots els aspectes relacionats amb la justificació de les actuacions cofinançades, si així ho sol·liciten.

El formulari normalitzat de sol·licitud es pot demanar a la pròpia regidoria o descarregar des del web de l'Ajuntament de Valls, on estarà disponible d'aquí a pocs dies. El termini per a presentar la sol·licitud és d'un mes des de la publicació de les bases reguladores al BOPT. Si algú vol rebre més informació pot posar-se en contacte amb la regidoria de Benestar Social de l'Ajuntament de Valls.

A VALLS, COMERÇ JUST

A Valls, l'organització i coordinació dels diferents actes que es faran en relació a la Festa del Comerç Just, es fa des de la regidoria de Benestar Social.

Segons la meva opinió, aquesta és una oportunitat d'ajudar a fer que tota la ciutadania prengui consciència del què és el comerç just, però especialment els més petits, que són els ciutadans del demà. Un demà que tots volem que sigui més just i solidari. A la canalla, precisament, van dirigides un bon nombre de les activitats que estem organitzant, des de començaments d'any.

I és que val a dir que, el 27 de febrer, ja vam fer una primera reunió amb diverses entitats amb la intenció de perfilar els actes que havíem de fer i el grau d'implicació de cadascuna d'elles i, des d'aleshores, no ens hem aturat en pensar i valorar quines activitats podien ser les més adients.

Així doncs, i en contra d'algunes informacions que van sortir la setmana passada a la premsa comarcal des d'alguna font absolutament desinformada, Valls no només s'afegeix un any més a la Festa del Comerç Just, sinó que guanya en més i millors activitats. Això és gràcies, sobretot, a la feina de les persones que hi treballen en aquest esdeveniment i, com sempre, a la impagable implicació i col·laboració de les entitats vallenques.

El comerç just és, com ja sabeu, una eina de cooperació que vol garantir una compensació justa als treballadors de zones desafavorides del planeta. Parlem, també, d'ajudar a la possibilitat de què gaudeixin d'un mitjà de vida digne.

A grans trets, el Comerç Just pretén:

1. Una retribució laboral justa, a més d'uns drets laborals iguals als que gaudim en els països del nord.

2. La igualtat entre dones i homes.

3. La eradicació de l'explotació infantil

4. El respecte pel medi ambient.

Val a dir que en aquesta festa, que implica tota la ciutat, però que té com a nucli principal dels actes el Barri Antic, també hi participa activament la Regidoria de Programes socials de la Llei de Barris.

Aquest és el programa (cliqueu al damunt per a veure'l més gran).

REVOLUCIÓ

Sovint ens trobem davant situacions que considerem normals senzillament perquè fa molt temps que són així. La força del costum fa que les acceptem sense dir ni piu. I, així, davant actituds que sabem injustes, ens carreguem de paciència i esperem que vinguin millors temps.

No oblidem, però, que nosaltres som la força que ha de produir el canvi, malgrat no tinguem de la nostra part la raó de la força. Perquè som més, i tenim la raó.

I això és la revolució: no acceptar allò que sabem que és injust; és fer el pas i trencar la dinàmica; és empènyer amb força la màquina del tren i fer que, aquest, canviï de via per a prendre un altre camí.

«Quan cada tarda el guru seia per a fer el seu ritual religiós, apareixia per allà el gat de l'ashram distraient els fidels. Per això, el guru va manar que, durant la cerimònia, lliguessin el gat a un arbre.

Molt temps després de la mort del guru, continuaven lligant el gat a l'arbre durant el culte. I, quan va morir el gat, van portar-ne un altre a l'ashram per a poder continuar lligant-lo a l'arbre.

Segles més tard, els deixebles del guru van escriure doctes tractats explicant com era d'important el paper del gat per a que el ritual fos correcte.»

El cant de l'ocell; Anthony de Mello (traducció lliure).

PRIMER DE MAIG

La corda sempre es trenca per la part més feble. I en el món laboral la part més feble sempre és l'assalariat. Per això, avui, dia 1 de maig, és un bon dia per a exigir que, davant l'actual moment de desacceleració econòmica, no s'apliquin les mesures que sempre esdevenen com a més senzilles: Els acomiadaments precipitats i la contenció salarial. I, d'això, ja s'està parlant (potser massa).

Els treballadors i les treballadores no són pas els responsables de la inflació. Ni de la pujada de preu dels aliments o del cru a nivell mundial. Però, en canvi, aplicar mesures que els afecten directament i d'una manera negativa, sí que és la primera temptació dels empresaris.

Jo, per la meva part, trobo indignant notícies com la que avui publica el diari ABC. Sota el titular “El Santander se convierte en el primer banco del mundo por beneficios”, assegura que “El Santander se ha convertido en el primer banco del mundo por beneficios durante el primer trimestre de este año, al obtener 2.206 millones de euros, lo que supone un incremento del 22%. En diciembre, el Santander se encontraba en el quinto lugar del mundo, después de las entidades estadounidenses Bank of America y de JP Morgan y de los británicos Royal Bank of Scotland (RBS) y de HSBC.”

Indignant trobo, també, el sou que Telefónica pensa pagar a Eduardo Zaplana: 600.000 euros l'any.

Una darrera dada molt significativa. L'amo d'Inditex (Zara, Massimo Dutti, Pull and Bear, Stradivarius, Oysho), Amancio Ortega, acumula una fortuna, segons la revista Forbes, de 12.840 milions d'euros. I això que Ortega no viu el seu millor moment, ja que ha passat de ser la vuitena persona més rica del món a situar-se en el lloc 22 del rànquing. I, davant d'això, no puc deixar de preguntar-me ¿quant cobra un dependent o una dependenta de Zara?

EL GAT A L'AIGUA

Jennifer i Jim són una parella nord-americana que ja no sabien què fer davant les factures de fins a 300 dòlars que els hi arribava de consum d'aigua. Ho van mirar tot, les aixetes, el comptador d'aigua, les connexions, la instal·lació exterior.

Res. Tot era en ordre. Tot funcionava correctament, i les factures continuaven arribant amb imports extraordinàriament elevats.

Un dia, Jim, no va anar a treballar perquè estava malalt. Era sol a casa seva, al llit. Bé, també hi era el seu gat tombant per allà. De cop i volta, Jim va escoltar un soroll d'aigua, es va llevar i, davant el que va veure, no va poder fer res més que anar ràpidament a buscar la seva càmera de vídeo. Allò s'havia de gravar, o ningú no el creuria mai. Ja us podeu imaginar qui era el culpable de tot plegat, quan es quedava sol a casa.

Si voleu desentrellar el misteri, cliqueu aquí, i veieu el vídeo.

COMPARTIM EL COTXE?

Casa Caritat ha posat en marxa un programa innovador a la ciutat de Valls, però que ja ha demostrat el seu èxit a d'altres municipis. Parlo del “Compartim cotxe”.

A través d'un web creat específicament per a això, els usuaris que així ho vulguin, i que es desplacen habitualment per anar a la feina, a l'institut, a la universitat, o a qualsevol altre lloc, podran participar d'aquest compromís amb l'estalvi energètic i, a més a més, estalviar-se també uns calerons en benzina.

La idea és millorar la mobilitat al mateix temps que fem una aposta per la descongestió del trànsit en aquelles hores que costa més circular. És una aposta clara amb el Medi Ambient.

Fa una setmana el setmanari El Pati avançava les línies del “Compartim cotxe”, el programa La Tertúlia, de Ràdio Valls, que condueix Gemma Casalé, també se'n va fer ressò. I, aquesta setmana, el setmanari El Vallenc, publica un interessant reportatge explicant en profunditat què és i què pretén el “Compartim cotxe”.

Tal i com destaca El Vallenc “accedir a aquest servei és molt fàcil. Només cal visitar el web de Casa Caritat (www.casacaritat.cat) i clicar a l’apartat “Compartim el cotxe”. Allà caldrà donar-se d’alta com a usuari. A partir d’aquest moment, qui ho vulgui, ja podrà beneficiar-se de l’estalvi de diners i energia que suposa compartir el vehicle amb d’altres persones que habitualment fan desplaçaments a llocs pròxims i en horaris similars. "

Així doncs: "el sistema per a participar del “Compartim cotxe” és extraordinàriament fàcil de fer servir, tot i fer-se a través d’un programa força sofisticat. Així, el funcionament és totalment on-line. Les persones interessades indiquen el seu itinerari (origen i destinació). En una fitxa, apareix el nom de les persones amb interessos similars. A través d’una alarma al correu electrònic de l’usuari, es rep un avís quan hagi entrat un “viatge” que pot ser d’interès per a ell. Un mapa mostra els trajectes per tal de poder comprovar el grau d’aproximació del viatge. Val a dir que el programa garanteix en tot moment la privacitat de l’usuari, ja que les seves dades no seran mostrades sense la seva autorització. A més a més, i en aquest sentit, s’ha creat un sistema intern de comunicació.”

Ja ho sabeu, compartint el cotxe contaminarem menys, estalviarem diners, n'hi haurà menys trànsit i coneixerem gent nova... Si és que tot són avantatges.

Si ho voleu provar o, senzillament donar un tomb pel web, podeu entrar directament clicant aquí.

PARKINSON

El dia 11 d'abril va ser el Dia Internacional de Parkinson. Amb aquest motiu, l’Associació Parkinson de les Comarques de Tarragona ha celebrat aquest matí a Valls una jornada per a parlar sobre el desplegament de les noves lleis (de Serveis Socials i de la Dependència) que afecten a les persones que pateixen aquesta malaltia.

L'Associació ha volgut convidar-me a l'obertura de la jornada, la qual cosa agraeixo, ja que ha estat per a mi un honor de poder participar d'aquest acte, i així li he transmès al seu president, el senyor Tomàs Amorós.

A la presentació també hi era el doctor Roman Galimany, regidor de Salut de l'Ajuntament de Valls. En acabar l'acte d'obertura s'han presentat diverses ponències per part de: Jordi Tous, delegat territorial d’Acció Social i Ciutadania, Verònica Villa, directora de la Federació Española de Parkinson, i Sergi Camacho, Gerent de Gestió i Prestació de Serveis de Salut.

Per la meva part, he volgut dedicar la meva breu intervenció a parlar de l'aspecte social de la malaltia. Deixant la part legislativa i mèdica per als entesos.

Parlar del Parkinson és parlar dels seus símptomes, del seu tractament, de la seva definició com a malaltia que cada vegada afecta a més persones. És parlar, també, dels avenços clínics i del desenvolupament de nous fàrmacs que han d’ajudar a pal·liar el sofriment que aquesta malaltia suposa per a tantes persones. És posar la mirada en un futur amb l’esperança que, algun dia, aquest ens pugui portar la curació definitiva d’aquesta malaltia degenerativa.

Tot i que la nostra societat del benestar amb una, afortunadament, creixent esperança de vida, veu un augment exponencial d’homes i dones que pateixen malalties degeneratives com aquesta, el cert és que tots estem exposats a patir el Parkinson perquè, aquest, cada vegada afecta a persones més joves.

Així doncs, ens trobem davant una malaltia d’afectació social important. I que requereix d’un treball conjunt i des de diferents fronts. Els familiars de les persones que pateixen Parkinson han d’estar sempre al costat dels pacients. I, aquests, han de saber que no estan pas sols i que tenen la seva especial estimació. I les administracions, cadascuna des del seu àmbit d’actuació, tenen una gran responsabilitat davant reptes com aquest.

Perquè el Parkinson, sovint, és un pes molt difícil de portar per a moltes persones. I si les administracions són, en abstracte, un conjunt d’ens que han de defensar i protegir la ciutadania, aleshores és clar que els afectats requereixen de la presència i el suport constant dels estaments polítics i administratius.

Per això, d’entrada, cal potenciar els recursos existents. I desenvolupar-ne de nous. I en aquest sentit es treballa amb el desplegament de les lleis aprovades recentment de caire social i de les quals s'ha parlat a la jornada.

Davant del Parkinson, com a malaltia que també afecta l’aspecte social de la persona, tots tenim una responsabilitat i una tasca a fer. Es tracta d’una lluita que, tot i fer-se des de diferents àmbits, requereix del nostre compromís comú per a assolir i millorar la qualitat de vida del malalt i la seva consideració social, i amb el suport als familiars.

DONES, HOMES I TREBALL

El passat dilluns dia 14 d'abril, Casa Caritat, amb la col·laboració de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica i el suport d'altres entitats, com l'Organisme Autònom Desenvolupament Local de la Diputació de Tarragona, va organitzar la jornada “La igualtat a l'empresa: costos i beneficis”.

Aquesta va ser una jornada de treball on es va parlar sobre la igualtat de gènere i la conciliació de la vida laboral i familiar. En acabar els breus parlaments de presentació, la Mònica Geronès, subdirectora General de Programes d’Igualtat entre Dones i Homes en el Treball, va fer una primera intervenció que podríem qualificar d'autèntica lliçó magistral. Geronès va exposar d'una manera molt didàctica (se li nota, i molt, la seva experiència docent) la situació actual en matèria d'igualtat a la feina, la seva diagnosi, les accions que la Generalitat ha posat en marxa i en què cal continuar avançant.

A continuació, diversos representants del món empresarial, agents econòmics i socials i un membre del sindicat Comissions Obreres (la UGT també hi va ser convidada, però per motius interns va excusar la seva assistència), van participar en una taula rodona.

En acabar es van mostrar alguns exemples de bones pràctiques. És a dir, empreses i entitats compromeses amb l'aplicació de mesures d'igualtat van exposar el seu punt de vista i van explicar què és el que estan fent en aquest sentit.

Segons la meva opinió, aquesta va ser una jornada molt profitosa. Entre d'altres motius, perquè va servir per a posar sobre la taula visions força diferents sobre com s'entén això de la igualtat.

D'altra banda, tampoc no hi va haver acord general sobre la conciliació laboral. En definitiva, hi va haver debat, un debat obert, intens i que va demostrar que, també en aquests temes, els interessos particulars i sectorials adquireixen una importància cabdal.

Quan parlem d'igualtat, parlem de la necessitat que el món empresarial prengui consciència del fet que cal d'evitar fer cap distinció entre dones i homes a l'hora d'aplicar condicions laborals i de promoció, retribucions salarials, etc., prenent la diferència de gènere com a valor a tenir en compte. Perquè això és, ras i curt, discriminació.

La conciliació, en canvi, vol dir ajustar i adaptar els horaris i el temps que dediquem a treballar, de manera que, sense perjudici per a l'empresa, els treballadors i les treballadores puguin organitzar millor i més positivament el seu temps (per a poder fer gestions privades, estar amb la família o, senzillament, gaudir del seu temps lliure).

Així, doncs, quan parlem d'igualtat i de conciliació, parlem de dues qüestions diferents encara que, sovint, molt relacionades.

Sense voler ser crític amb ningú, i des del meu més profund respecte cap a totes les opinions que es van donar, aquesta jornada va deixar ben palesa la necessitat que les administracions intervinguin amb l'objectiu de poder avançar cap a la plena igualtat.

En aquest sentit el govern de l'Estat ja ha legislat. Ara, però, cal estar ben atents que la llei es compleixi correctament. No obstant això, també és cert que moltes empreses tenen una clara intenció d'adaptar-se als temps. Però, per desconeixement de com poder fer-ho o per manca de recursos, no sempre els és fàcil complir aquests objectius. És per això que, en aquest cas la Generalitat, dóna totes les facilitats per a aplicar plans d'igualtat.

És clar que, encara avui, és indiscutible que la dona continua patint una situació de discriminació laboral. I Mònica Geronès va apuntar algunes àrees concretes on això és ben visible.

La primera és la distribució del treball. Això, fins i tot ho podem comprovar en el llenguatge clarament sexista a l'hora de parlar de treballs més o menys qualificats. Per exemple, és habitual parlar de “dones de fer feines”, de la mateixa manera que parlem de “directius o encarregats”. Parlar de “metges” i infermeres” és ja tot un clàssic. Per desgràcia, però, no només parlem de llenguatge, parlem d'una realitat constatable i indiscutible.

Relacionat directament amb això, les empreses encara confien més en els homes per a aquells llocs de responsabilitat. Més enllà de ser una qüestió de capacitat, les empreses aposten més en els homes perquè aquests (majoritàriament, no tots), no pateixen la càrrega d'haver de complir amb la responsabilitat que comporta tenir cura de la casa o dels fills, perquè, és clar, això “és cosa de dones”.

Un altre aspecte on es veu clarament la discriminació és en el nivell de contractació. Les dones continuen sent les que pateixen l'eventualitat i la precarietat laboral a major escala.

I, per acabar, hem de parlar dels salaris. En relació amb això, durant l'obertura de la jornada vaig voler explicar un cas que vaig viure personalment. Recordo que, fa uns anys, parlant amb un directiu d'una important multinacional del món de les telecomunicacions, aquest em deia que la seva empresa havia decidit apostar decididament per la contractació femenina per al seu departament comercial.

En un principi, em va semblar força bé aquesta idea ja que, aleshores, aquesta empresa tenia a la seva plantilla molts més homes que dones.

Però, un cop que aquest senyor va començar a explicar els seus arguments, va resultar que la seva intenció no s'ajustava ben bé a l'ideal d'igualtat. “Veuràs” em va dir, “contractar dones és un bon negoci per a nosaltres, perquè treballen igual que els homes i els hi paguem uns sous força inferiors”. És clar que, des del punt de vista d'aquest home, la seva peculiar manera d'entendre la igualtat a l'empresa, més enllà de costos, el que li aportava eren uns clars beneficis. Per sort, no tothom pensa igual que aquest desaprensiu.

Amb l'aplicació de mesures d'igualtat real hi guanyen els treballadors i les treballadores, és clar que sí. Però també hi guanyen les empreses. Perquè la igualtat no és pas cap amenaça a l'empresari; ben al contrari, és una gran oportunitat. Una empresa que fa una aposta clara i decidida per la igualtat millorarà la seva imatge social i, gràcies a això, la seva competitivitat, perquè podrà optar als treballadors i treballadores millors i més ben qualificats. Uns empleats que se sentiran positivament identificats i especialment motivats amb la seva empresa. Apostar per la igualtat és una qüestió de visió de futur. I, qui es quedi enrere, en patirà ben merescudament les conseqüències.

Article publicat en El Vallenc, 25/4/2008

AIGUA (TAMBÉ) PER A BARCELONA

A Catalunya, com a tants altres llocs, falta aigua. Si d’aquí a poc no comença a ploure amb ganes, a l'octubre 5 milions de persones es poden quedar sense proveïment.

I les administracions han buscat solucions a aquest greu problema. Hi ha qui li diu transvasament a la solució principal, i hi ha qui prefereix parlar d'acció puntual.

El nom és important. Sobretot quan aquest nom pot ser utilitzat com arma política. Transvasament o no, la veritat és que la solució s'anuncia i preveu com temporal. Al cap i a la fi, al juny de 2009 ha d'entrar en funcionament la planta dessalinitzadora de l'El Prat de Llobregat, que aportarà ni més ni menys que 5 hectòmetres cúbics cada mes.

D'altra banda, si l'aigua prové d'una cessió temporal de drets, hem de creure que el riu Ebre no es veurà afectat, quant al seu cabal.

Sobre l'impacte ambiental, tampoc no sembla que ens haguem de preocupar en excés, ja que la canalització transcorre per una canonada soterrada en paral·lel a l'autopista A-7.

A part d'això, sembla clar que comparar aquesta solució amb el transvasament de l'Ebre que pretenia el PP és extremadament exagerat. Ara parlem d'una canalització que costarà 180 milions d'euros, davant els 4.200 milions del transvasament del PP. Ara parlem de 50 hectòmetres cúbics en total, davant dels 1.050 anuals que pretenia el PP. Parlem de 62 quilòmetres contra 914 de conducció. D'una canonada d'un metre de diàmetre davant un canal de 21 metres. Efectivament, no sembla el mateix. Especialment quan ara, a més, parlem d'ús exclusivament humà.

Amb tot, el més lamentable d'aquesta situació, una vegada plantejada la solució, és comprovar que, pel simple fet d'estar parlant de Catalunya, les accions a realitzar han d’anar acompanyades d'una escrupolosa i detallada justificació davant la resta de comunitats.

Perquè qualsevol cosa que es faci en benefici dels catalans, s'ha de justificar molt bé, no sigui que algú pugui molestar-se davant la maquiavèl·lica, indigna i previsible explicació pública que es faci des de certs sectors.

Parlem d'una qüestió molt seriosa i que, evidentment, jo també crec que cal explicar molt bé. Però el que no m'agrada és que la justificació hagi de fer-se, no per l'acció concreta, sinó per que aquesta es desenvolupa en terres catalanes.

Efectivament, la intoxicació i la demagògia acompanyen de nou una polèmica que té com objecte fomentar l'animadversió contra Catalunya. Representants del PP del País Valencià i de Múrcia exigeixen “tenir el mateix que Barcelona”, amb el benentès que “les seves comunitats” es veuen discriminades. La veritat és que, en tot cas, seran Barcelona i el seu entorn qui veuran com, ara, se'ls aplicarà una solució que ja tenen, i ja han tingut, el País Valencià i Múrcia.

L'any 1999, es va construir un tram de conducció de 48 Km entre Fenollar i Armadoiro. Es tractava de subministrar aigua a Benidorm. Així es permetia transportar aigua del transvasament Tajo-Segura. I ningú va dir res.

Durant els anys 2006 i 2007, dos milions i mig de persones, de 76 municipis de Múrcia, Alacant i Albacete, han tingut garantida l'aigua gràcies als 100 Km de sistemes de canals construïts.

En aquest mateix període, el Govern central ha garantit l'aigua, procedent dels drets de reg dels regants del Xúquer, a un milió i mig de persones de l'àrea metropolitana de València. I ho ha fet mitjançant la conducció Tous-Manises, construïda l'any 1979.

Subministrar aigua a 5 milions de catalans és una qüestió de justícia. A més de ser un dret bàsic. I cap maliciosa comparança se sustenta en arguments que vagin més enllà de voler fomentar la divisió i l'enfrontament entre comunitats. Alguna cosa, per cert, a la qual tots ja comencem a estar tristament acostumats.

RISCOS LABORALS

És clar que la seguretat en el treball no s'entén de la mateixa manera a tot arreu. Aquestes imatges, que a primer cop d'ull ens poden semblar gairebé còmiques, diuen molt de la precarietat laboral i de les condicions en que treballen molts homes i dones arreu del planeta. Realment són imatges per a reflexionar. I és que hi ha països on no hi ha sensibilitat de cap tipus, en relació a aquest tema. Països, però, que no tenen cap problema per a introduir el seu producte en mercats internacionals gràcies a un cost molt competitiu, en gran part, gràcies a la manca absoluta de drets laborals; entre ells, el dret a treballar en condicions dignes i segures.

Aquesta és una manera ben curiosa d'improvisar una bastida. Curiosa sí, segura, no ho sembla tant.


















Veient aquesta manera d'evitar la inhalació de productes tòxics, no hi ha cap dubte de què aquell o aquells que no faciliten unes altres mesures de protecció més adients, haurien d'anar directament a la presó.