23 novembre 2009

EL MOCADOR ISLÀMIC

El Bernat m'envia l'article sobre el mocador de cap que ha penjat al seu bloc el Joan Coscubiela, per a que el comentem aquí.

Coscubiela fa una reflexió sobre els darrers casos que s'han donat en relació a aquest element identitari i que ha generat certa polèmica: la decisió d'un jutge d'obligar una advocada que el portava a abandonar l'estrada si no se'l treia, i el cas d'un institut de Mollerussa on alguns alumnes mostraven la seva disconformitat a que unes noies el portessin.

Coscubiela considera que aquest és "un tema que no hauria de ser un problema." I es mostra contrari a limitar el dret d'unes dones que han decidit posar-se'l de forma voluntària. Així, l'autor de l'article diferencia entre aquesta pràctica i "la limitació del dret a anar a classe de gimnàstica amb la indumentària adequada o obligant-les a tapar-se la cara per a no ser vistes. I evidentment amb practiques indignes e inhumanes com l'ablació."

Així, també recorda que "totes les persones necessiten elements d'identitat. Que en alguns casos aquests elements tenen simbologia religiosa o cultural. I que si respectem aquestes practiques (sempre que no afectin a la dignitat i llibertat de les persones i als valors compartits) estarem contribuint a que la integració en els valors cívics compartits sigui més fàcil."

La veritat és que hi estic molt d'acord amb l'article de Joan Coscubiela. I m'adono que en aquest tema, com en tants altres com ja vinc avisant des de fa molt de temps, la nostra societat és incapaç d'establir matisos raonables i objectius, i fem del vel islàmic, el burka, la lapidació i l'execució massiva d'homosexuals una mateixa cosa.

Jo no li donaria massa importància a això dels mocadors. Estic segur que d'aquí a un parell de generacions aquest complement anirà desapareixent entre la població femenina d'origen musulmà que hi ha a casa nostra. I si això és en benefici de les dones, doncs millor que millor, que al cap i a la fi són les que el porten. Recordem que a l'Estat espanyol, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, la majoria de dones també el portaven. L'evolució de la societat, que ha tendit a l'equilibri entre homes i dones i, en aquest cas concret, al pragmatisme en tots els seus aspectes, va convertir aquells mocadors en elements tan ancestrals com incòmodes.

No crec que sigui ni just ni convenient convertir el mocador islàmic en bandera de discriminació per part d'uns, perquè la resposta serà convertir-lo en un tret cohesionador d'una ètnia que es veu agredida, i del que es tracta és de no crear fractures socials.

Llegir més...

22 novembre 2009

SÓN ELS BLOCS UNA AMENAÇA PER ALS PERIODISTES?

El setmanari El Vallenc publica una entrevista al president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) a la demarcació de Tarragona, Ricard Checa. Checa respon de manera i clara i contundent, sense floritures ni mitges paraules, a totes les qüestions que se li plantegen, la qual cosa és d’agrair.

En un moment determinat li pregunten quins són els principals problemes que pateix la professió periodística. Ricard Checa esmenta uns quants i, entre ells, el de l’intrusisme.

“L’intrusisme?”, pregunta l’entrevistadora, i Checa carrega directament (i únicament) contra els blocs: “Sembla ser que avui dia tothom que escrigui a un blog és periodista, i no és així (…), hi ha periodistes que tenen blogs, però no tots els blocaires són periodistes. Que quedi clar!”

A mi aquesta resposta em va sorprendre molt. És més, no l’entenc. Personalment, no crec que l’existència dels blocs sigui cap problema per a la professió periodística fins al punt d'haver de qualificar els blocaires d'intrusos. No crec que es pugui considerar d'intrusisme les anotacions i apunts que milions de blocaires fem cada dia, donant la nostra opinió sobre qualsevol tema.

És clar que no tothom que té un bloc és periodista. De la mateixa manera, no tothom que escriu sobre cuina ha de ser necessàriament un Arguiñano ni els aficionats a l’aeronàutica han de ser pilots d’avions, per a poder opinar.
"Considerar els blocs com una mena de
competència a la premsa tradicional (la qual també gaudeix generalment del seu espai web) em sembla que és desconèixer absolutament què són, com és fan i quina funció tenen els blocs."
Per desgràcia, els blocs són alguns dels pocs reductes de llibertat que hi ha a molts països del món. Si un bloc es fa amb un mínim d’honestedat, aquest pot ser un fil transmissor d’opinions i fets a llocs on difícilment hi arribarien de cap altra manera.

Considerar els blocs com una mena de competència a la premsa tradicional (la qual també gaudeix generalment d'espais web) em sembla que és desconèixer absolutament què són, com és fan i quina funció tenen els blocs.

Els blocs es fan de manera personal, amb voluntat i sense cap altre compromís que el d’un amb ell mateix. Hi ha blocs temàtics que resulten espais extraordinaris de divulgació, que ens ofereixen continguts pels quals no apostaria cap diari: ciència, literatura, poesia, història, curiositats, medi ambient, solidaritat i cultura de la pau...,).

Hi ha d'altres blocs, com aquest, més modests, i sense capacitat per a oferir res més que no sigui una opinió personal sobre qüestions diverses (i no sempre amb massa fortuna). I tampoc no podem ni volem competir amb un diari que, en canvi, s’hauria de limitar, en les seves cròniques, a explicar els fets d’allò que passa.

Crec que són coses ben diferents: informació i opinió, i que no són pas incompatibles. A més a més, la llibertat a accedir a mitjans i tecnologies que ens permetin expressar-nos lliurement no pot ser cap amenaça per als periodistes. I és que l’escriptura com a eina de comunicació no és patrimoni de cap professió, afortunadament.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

21 novembre 2009

JAUME P. SAYRACH

Fa un parell de dies parlava amb uns amics sobre aquelles persones especialment intel·ligents que hem conegut a la nostra vida. Així, i sense saber ben bé com, em va venir al cap un home que vaig conèixer fa prop de 30 anys. Un home amb el qual, juntament amb més gent, vaig conviure un cap de setmana i que, després, el vaig veure en alguna altra ocasió.

No tinc cap dubte que aquest home no té, evidentment, ni idea de qui soc. Però jo sí que recordo escoltar-lo parlar amb un posat tranquil després d'un sopar, a la sobretaula, com qui escolta parlar una persona que té coses molt interessants a dir.

En aquella època algú em va dir que es tractava d'una persona que provenia d'una família de l'alta burgesia de Barcelona. I que va renunciar als capricis i luxes mundans per a fer-se capellà. També em van dir que el seu compromís amb les persones el va portar a Sudamèrica. A Santa Coloma de Gramenet es va implicar molt en política, des d'una ideologia d'esquerres, quan ser d'esquerres i comunista era motiu d'orgull personal i prova d'implicació social.
"També em van dir que el seu compromís amb les persones el va portar a Sudamèrica. A Santa Coloma de Gramenet es va implicar molt en política, des d'una ideologia d'esquerres, quan ser d'esquerres i comunista era motiu d'orgull personal i prova d'implicació social."
Trenta anys desprès m'ha vingut al cap el seu nom, Jaume Patrici Sayrach Fatjó dels Xiprers. Un nom llarguíssim i en consonància amb el seu origen. Cercant a Internet he vist que aquest senyor manté la seva activitat. I tot i que he llegit que ja no és capellà (no recordo si fa tres dècades encara ho era), es manté intel·lectualment mol viu, enfortint en aquests darrers anys el seu compromís nacional (he trobat un web catòlic on primer el critiquen per haver sigut comunista per a després fer un recorregut a l'independentisme). En aquest web que esmento he llegit un article, de fa un any, on expliquen que Jaume P. Sayrach ha escrit el llibre “L’esperança d’una església pobra i evangèlica. Santa Coloma de Gramenet 1965-1980” (recull d’articles que va escriure referits a l’Església, en el període que va culminar amb el Concili Vaticà II). Intentaré trobar-lo.

També he vist que Jaume P. Sayrach (a la dreta en aquesta foto) és administrador d'una revista digital que es diu Forumgrama, hereva de la mítica revista municipal Grama, de Santa Coloma de Gramenet, i que va marcar tota una època. D'altra banda, també he llegit alguns articles seus publicats al diari El Punt (al final d'aquesta entrada us en reprodueixo dels últims que deu haver escrit).

És curiós, amb prou feina recordo el que vaig sopar ahir al vespre, i me'n recordo perfectament del nom i cognoms d'una persona que vaig veure un parell o tres de vegades fa trenta anys enrere així com del seu discurs erudit i didàctic.

27 D'OCTUBRE
Jaume P. Sayrach

El Punt. 30/10/2009

La plaça de la Vila sempre més la relacionaré amb tres dates: la de la tarda que Lluís Hernández va sortir al balcó com a primer alcalde democràtic; la del 23-F, quan un escamot d'extrema dreta va disparar contra la sala de govern de l'ajuntament; i la d'avui, 27 d'octubre de 2009.


"La impressió que he tingut quan he vist l'edifici municipal acordonat per la Guàrdia Civil ha estat fortíssima. M'ha recordat els anys del franquisme, però avui la força d'ordre públic detenia l'autoritat democràtica de la nostra població.

>>Rere el primer sentiment d'estupefacció he sentit el goig de veure que la justícia investiga una situació que a molts veïns ens causava estranyesa, per no dir sospita: ¿com s'explica (ens preguntàvem) que enmig d'una crisi tan gran els gratacels vagin apareixent com bolets, i el cúbic cada dia augmenti una planta en alçada? Veient altres escàndols similars que passen al país, sempre he pensat que si s'indagués arreu es trobarien situacions semblants que, potser perquè disposen de bons advocats, no es veuen.

>>Evidentment m'entristeix la mala imatge que fets com el d'avui donen a la meva ciutat però, sobretot, lamento el descrèdit que causen a la política. Però el que encara em dol més és la feblesa de la nostra societat civil. En temps normals no hem tingut cap força per exigir comptes a l'Ajuntament per la seva actuació. Enganyats amb experiments de participació fula, no ens hem preocupat de crear plataformes ciutadanes amb prou representació i força democràtica per contrarestar l'autisme del govern municipal.

>>Ens agradi o no, l'Ajuntament és la peça fonamental del funcionament democràtic d'una ciutat. Potser als que manen ja els va bé que ens en distanciem, ni que hagin d'aguantar les crítiques i alguna manifestació al carrer. El que de veritat temen és la força de la raó. Per això eviten el debat i el diàleg."



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

19 novembre 2009

EL ALAKRANA Y LA CONSPIRACIÓN DEL 11-M

Aquest article és una col·laboració d'eulogio Paz.

El artículo que sigue a continuación lo escribí el 15 de noviembre de 2009, pero por respeto a los familiares de los secuestrados me propuse no enviarlo ni publicarlo hasta que no se hubiese producido la liberación de los marineros capturados.

El 16 de Octubre de 2008 escribí el artículo titulado VUELO JK-5022: ACCIDENTE 'versus' ATENTADO –pueden encontrarlo en internet– para hacer ver cómo los teóricos conspiracionistas, ansiosos y frustrados desde el 11 de marzo de 2004, activaron su tenebrosa estrategia para tratar de establecer una imposible comparación de la tragedia aérea con los atentados del 11-M. Era fácil prever que con el secuestro de los marineros del atunero Alakrana sacarían a paseo el 11-M. Así, Gabriel Albiac, refiriéndose a lo acontecido con el secuestro del pesquero por piratas de Somalia, el 11-11-2009 concluye en el periódico ABC: "No hay ninguna sorpresa: es la herencia corruptora de aquel 11 de marzo".

Conviene recordar que Gabriel Albiac desplegó su teoría conspirativa desde el periódico La Razón cuando este diario la abrazaba en tanto que el ABC, a cuyo frente estaba José Antonio Zarzalejos, se desmarcaba de ella. "En una entrevista en la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Zarzalejos relata su salida del rotativo de Vocento y repasa el momento del PP, consecuencia de “la involución del 11-M”. El ex director señala a la presidenta de la comunidad de Madrid como la responsable de su substitución por Ángel Expósito y no se corta un pelo al dedicarle un rosario de calificativos. “Autoritaria, vanidosa, ignorante, poco leída, miserable, intervencionista, intolerante, impertinente...”, son algunos adjetivos que jalonan la extensa entrevista en Capçalera. Zarzalejos, dedicado a la consultoría y que prepara un ensayo sobre la derecha, asegura que su cese fue “una encerrona”. Según él las formas fueron “indignas” y se aprovechó para dar un giro en la línea del periódico conservador —que con él evitó dar pábulo a las “engañosas” teorías conspiratorias del 11-M— con el desembarco “del director y dos subdirectores de La Razón” (Público 27/10/2008).

Gabriel Albiac, encontrando otro sitio donde poder ganarse la pitanza, desembarcaba en el ABC un poco más tarde, en febrero de 2009, portando la teoría de la conspiración. Albiac ha dicho en otros escritos que el 11-M "fue un golpe" y que "a sus ejecutores no los identificaremos nunca". De tanto que ha escrito sobre el 11-M yo creía que lo sabía todo, pero ahora resulta que no sabe nada de nada y gravita en la ignorancia. Un golpe sí que fue, sobre todo para los muertos y los heridos. Las secuelas de la "herencia corruptora" que a él le han quedado, a él le corresponde mirárselas.

Ahora bien, puestos a comparar el secuestro del Alakrana con el 11-M, Gabriel Albiac podía haber profundizado algo más: ¿Equiparando quizás los caladeros de atunes de Somalia –el asalto del barco se produjo cuando el atunero faenaba a 800 millas de distancia del área de seguridad, haciendo caso omiso de las advertencias de Defensa que recibió su capitán, que estaba perfectamente informado de que se había introducido en una zona fuera de control– con los "caladeros de petróleo" de Irak donde el Gobierno del PP presidido por Aznar intentaba "pescar"? ¿Equiparando acaso el secuestro del barco con el secuestro de cuatro trenes?

¡Ojalá que cuanto se está haciendo por parte de todos pueda permitir que los pescadores acaben libres, sanos y salvos! ¡Ojalá los viajeros de los trenes del 11-M hubiesen tenido la oportunidad de haber sido "sólo" secuestrados!, pero los yihadistas –identificados en el juicio y en la sentencia aunque Albiac no quiera enterarse– ejecutaron rápidamente su "golpe" preparado de antemano, el golpe del que Albiac tampoco quiere darse por enterado.

¿Equiparando tal vez a los pescadores como héroes de la patria, como algunos patriotas de pacotilla y de salón han pretendido hacer con las víctimas del 11-M?, diciendo que las personas asesinadas en Madrid el 11 de marzo lo fueron porque eran españoles. Mentira. Las personas fueron asesinadas en Madrid el 11-M porque el Gobierno del PP presidido por Aznar metió al pueblo español en la guerra de Irak y los yihadistas respondieron con su terror. Daniel no es un héroe de la patria; era una persona, un ciudadano que acudía a sus estudios, como los pescadores a su faena. Héroes los justos y para casos más sencillos de la vida cotidiana.

El director de El Mundo, Pedro J. Ramírez, uno de los padres de la teoría conspiratoria, no podía faltar a esta nueva cita para hablar del Alakrana a cuenta del 11-M. En su carta del director del 15.11.2009, escribe: "Navegábamos tan tranquilos y confiados por los mares del sur de la prosperidad material y la estabilidad política, cuando de repente se abrieron los cielos y un rayo terrible en forma de masacre terrorista, procedente aún no se sabe de dónde, encrespó el océano hasta convertirlo en una negra montaña rusa". ¡Cuánta palabrería vana para tratar de disfrazar la verdad de lo ocurrido! ¡Cuánta literatura artificial y barata! Su incapacidad para digerir la autoría del ataque yihadista perpetrado por tierra el 11 de marzo de 2004, le conduce al enmascaramiento de la fecha y a no llamar a las cosas por su nombre. Porque no "navegábamos": estábamos en las tierras de Irak y los trenes de cercanías de Madrid circulaban por raíles clavados a la tierra. No estábamos "tan tranquilos": una gran parte de la ciudadanía se había echado a la calle para protestar por la ilegal guerra contra Irak. Yo mismo había dicho: "algún día nos van a pegar un pepinazo a cuenta de la foto de las Azores", como desgraciadamente pasó. No "se abrieron los cielos": fue Trashorras el que abrió las entrañas de Mina Conchita a los terroristas islamistas". No fue un "rayo terrible": fueron mochilas cargadas de Goma 2 Eco y clavos, y activadas con teléfonos móviles para su explosión. No fue "en forma de masacre terrorista": fue una masacre terrorista en toda regla, la mayor de la historia de España y de Europa. "Procedente aún no se sabe de dónde": ¿pero no lo sabe todo Pedro. J. Ramírez? ¿No ha denunciado –periodísticamente claro, judicialmente no se atreve– a policías, jueces y fiscales? Un día se las da de sabelotodo y al otro va de ignorante. "Encrespó el océano hasta convertirlo en una negra montaña rusa". No hay encrespamiento del océano ni montaña rusa que valga. Lo que hay es una crispación generada, entre otros, por Pedro J. Ramírez –algún día tendremos que saber qué oscuros intereses defiende para negar tanta evidencia– al dar pábulo a las “engañosas” teorías conspiratorias del 11-M. Lo que hay es una desastrosa acción política del PP antes de los atentados: su participación en la ilegal guerra contra Irak. Lo que hay es una pésima gestión política del PP tras los atentados, compartiendo a medias con El Mundo y la Cope el bulo conspiratorio.

En cualquier caso ya sabemos que lo que Pedro J. Ramírez escribe lleva el sello de Aznar cuando le dijo eso de que "el único polvo que no tiene consecuencias es el polvo editorial, lo echas y ya está". O sea que éste es su "polvo editorial" del 15 de noviembre de 2009; lo ha echado y ya está. No une, no abraza, no vale nada. Afortunadamente hoy es ya un vertido residual que "navega" podrido por las cloacas. Hasta el siguiente. Así es que habrá que esperar a ver qué miserias vacía sobre el 11-M en su próxima eyaculación editorial.

Eulogio Paz es el padre de Daniel Paz Manjón, asesinado a la edad de 20 años por terroristas islamistas el 11 de marzo de 2004 en un vagón del tren de cercanías en la estación de El Pozo. Autor de "11-M Cartas al director" y "11-M Palabras para Daniel y cartas al director". Ambos libros se pueden descargar gratuitamente en múltiples direcciones de Internet.

Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

18 novembre 2009

SOM GENT PACÍFICA I NO ENS AGRADA CRIDAR

Trobo injust i injustificat que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, digui que no acceptarà que es posi en qüestió la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

No sé què pot témer el president espanyol. Els catalans, com històricament hem demostrat, som gent pacífica i no ens agrada cridar (si fins i tot a les excursions fem cantar això a la canalla!).

Quan el TC retalli l'Estatut fins a deixar-lo en poc més que un estatut de comunitat de veïns, nosaltres acotarem el cap, que és allò que sabem fer tan bé. Si som uns campions, en això; tres segles d'entrenament ens han fet invencibles. Si acotar el cap fos un esport reconegut, aquí sí que ens hi caldria una selecció pròpia.

"Tants referèndums i campanyes informatives; tot això no al final, previsiblement,no valdrà per a res."

És clar que acatarem la sentència del Constitucional! Faltaria més. Aquí tots muts i a la gàbia. Tant de temps perdut, tants informes, ponències i debats. Tants referèndums i campanyes informatives; tot això al final, previsiblement,no valdrà per a res.

Aquí som així. I si no ja veureu com a partir de l'endemà de la sentència, encara veurem algun personatge felicitant-se en to solemne per la benevolent retallada i donant les gràcies pels favors rebuts. Si és que som més bons... I mentre, cada cop més gent es pregunta si és realment un estatut el que a nosaltres ens convé.


Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

16 novembre 2009

'TRES VIDAS DE SANTOS'

Aquests dies he acabat de llegir el llibre Tres vidas de santos (que no és cap relat hagiogràfic), d'Eduardo Mendoza. És un llibre lleuger on, l'autor, ens ofereix tres relats sobre tres persones diferents que viuen les seves peripècies particulars.

Aquest, segurament no és el millor llibre de Mendoza, tot i que la seva prosa manté el seu llistó ben alt. Sigui com sigui, a mi, particularment, m'agrada l'Eduardo Mendoza que combina tres parts d'ironia i humor desternillant amb una de relat solemne i seriós. En aquest cas, podem dir que les històries mantenen una part de la seva ironia encara que guanya, en general, el to greu.
"Que no sigui, segons la meva opinió, el seu millor llibre no vol dir pas que no sigui un molt bon llibre."
Que no sigui, segons la meva opinió, el seu millor llibre no vol dir pas que no sigui un molt bon llibre. Ja m'agradaria a mi escriure, qualitativament, un dècima part del que escriu l'autor barceloní.

Tres vidas de santos és literatura de qualitat en estat pur. Són tres contes escrits per l'autor en tres èpoques diferents de la seva vida (els seus lectors ho podem arribar a percebre) i recollits ara en un llibre que es llegeix molt fàcilment. Amb tot, reconec que molt poques vegades he rigut tant com amb la seva obra anterior, El asombroso viaje de Pomponio Flato, la qual cosa no té res a veure per a que ara jo us recomani aquest nou i excel·lent llibre.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

14 novembre 2009

FACEBOOK TANCA EL GRUP "ELS CATALANS NO SOM ESPANYOLS" I MANTÉ AQUELLS QUE DEFENSEN EL CONTRARI

Facebook ha tancat el grup Els catalans no som espanyols. Aquest grup, en el moment de ser tancat, comptava amb més de 16.000 membres. Segons sembla, Facebook ha decidit tancar aquest grup davant les constants peticions que li arribaven per part de membres de grups com ara Cataluña es España (que en aquest moment té 18.300 membres) i ¿A que encuentro 100.000 catalanes que opinan que Cataluña es España? (9.700 membres).

Els administradors d'Els catalans no som espanyols asseguren que el grup que van crear es distingia pel seu tarannà democràtic i el foment del diàleg, amb la participació sovint de persones que pensaven diferent a el que ells propugnaven. I per això van enviar un correu a Facebook on preguntaven la raó del tancament del grup. La resposta és tan patètica que fa venir vergonya aliena: "Entre d'altres coses, els grups ofensius, intimidatoris o obscens no estan permesos. També retirem els que ataquen individus o grups de persones concrets, o que anuncien un producte o servei."
"Els creadors d'"Els catalans no som espanyols"
han tornat a obrir un altre grup."
Evidentment, aquesta gent de Facebook ho consideren molt diferent quan es tracta de grups que defensen l'espanyolitat de Catalunya. I, per això, en els comentaris absolutament xenòfobs i extremistes que en aquest grups es poden llegir, no veuen res “ofensiu i intimidatori” ni que "ataqui individus o grups de persones concretes”.

Sigui com sigui, els creadors d'Els catalans no som espanyols han tornat a obrir un altre grup. Un grup que ja suma més de 8.000 membres. A veure quan triguen a fer-lo desaparèixer.

Enllaç del nou grup: Els catalans no som espanyols.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

PREMI DE CURTMETRATGES "CIUTAT DE VALLS": AVUI TOCA ANAR A DORMIR TARD

Avui em tocarà anar a dormir tard, molt tard. Aquesta nit es projectaran a la Casa de Cultura de Valls, al passeig dels Caputxins, els darrers films que optaran al XV Premi estatal de curtmetratges Ciutat de Valls.

Els membres del jurat (Anton M. Dilla, Pere Cano, Quim Roca, Joan Arjona, Ramon Villanueva, Francesc Fàbregas, president de la secció de cinema AAEET i jo mateix), un cop que acabem de visionar les pel·lícules, que serà ben passada la mitjanit, ens haurem de reunir i decidir quines són les obres que se'n duran els premis dins de les diferents categories. L'experiència d'altres anys em diu que el debat serà llarg i intens i que es pot perllongar tranquil·lament fins a la matinada. A això cal afegir la gran qualitat dels films presentats, que encara ens farà molt més difícil prendre una decisió.

"Juntament a una pila de noves promeses del
cinema haurem vist actuar a actors i actrius prou consagrats com són Cayetana Guillén Cuervo, Sancho Gracia, Pilar Bardem i Emma Vilarasau."
I és que quan acabi la sessió d'avui haurem vist íntegrament les 98 pel·lícules preseleccionades de les 236 que s'hi van presentar. Juntament a una pila de noves promeses del cinema haurem vist actuar a actors i actrius prou consagrats com són Cayetana Guillén Cuervo, Sancho Gracia, Pilar Bardem i Emma Vilarasau. Déu n'hi do.

El proper 21 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, es farà el lliurament de premis al Teatre Principal, amb la presència dels directors i alguns dels actors participants en les pel·lícules guanyadores. Rebran premi en metàl·lic i trofeu: la millor pel·lícula del certamen, les dues millors pel·lícules d'argument, les dues millors en la categoria d'animació i fantasia i el millor documental.

Ja ho veieu, avui em tocarà anar a dormir tard, molt tard. Avui desprès de sopar tocarà prendre cafè, que cal estar ben desperts per a gaudir de la darrera sessió de projecció pública abans de l'entrega de premis; us hi apunteu?



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

13 novembre 2009

COM SER INDEPENDENTS

Vytautas Landsbergis, el primer president de la Lituània postsoviètica, avui, en una entrevista a La Vanguardia, parla de l'autodeterminació i de la situació de Catalunya davant el repte de la independència.

Fent servir arguments difícils de qüestionar, explica la situació catalana, des de l'objectivitat que atorga veure-ho tot des de la distància.

Landsbergis, parla del dret a l'autodeterminació, però també parla del dret dels estats democràtics a no ser fraccionats. D'aquesta manera, assegura que Europa difícilment reconeixerà una Catalunya que assoleixi la independència al marge de l'actual sistema polític espanyol.

En el fons està donant la recepta per a ser independents: l'única via per a que Catalunya sigui independent és aprofitar les eines que en aquest moment tenim al nostre abast dins del marc constitucional espanyol. No hi ha més. Europa no n'acceptarà cap altra.

"Una nació que vol ser sobirana i
auto-determinar-se, s'ha de sustentar forçosament en una sòlida majoria social i política."
Així, segons el president lituà, l'Estat espanyol mai no podria oposar-se a una demanda d'independència feta per Catalunya amb una majoria social que optés per aquesta via a través de la veu dels seus diputats al Parlament.

És a dir, una nació que vol ser sobirana i auto-determinar-se, s'ha de sustentar forçosament en una sòlida majoria social i política. La qual cosa no vol dir, és clar, que des de sectors independentistes no es facin les campanyes pertinents que facilitin ampliar el debat i crear un estat d'opinió general favorable al sobiranisme.

En aquest sentit, i segons la meva opinió, els diferents processos consultius oberts i que encara s'han d'obrir en un nombre important de municipis catalans són una acció perfectament vàlida per a assolir aquest objectiu, que més que el de la independència immediata (i impossible) seria el de fer crèixer una majoria que, ara per ara, és inexistent.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

12 novembre 2009

CARTA DELS DEURES HUMANS

Hi ha pocs llibres que deixin, en el nostre interior, una petja prou profunda com per a ser recordats durant la resta de les nostres vides.

Per a mi, un d'aquests llibres és El món de Sofia, de Jostein Gaarder. Un llibre que hauria de ser de lectura obligada a tots els instituts de secundària i a través del qual s'intenta fer front a algunes de les preguntes vitals que la humanitat s'ha vingut fent des de sempre. I ho fa fent un recorregut per la història del pensament dels darrers tres mil anys.

El llibre és una meravella i el seu autor un dels més brillants escriptors noruecs i professor d'història de les idees i de filosofia.

"Ara la nostra societat ocidental ja es troba en un moment en que caldria recordar a tothom que també existeix una cosa que es diu 'deures'.”
Avui he llegit que Jostein Gaarder ha llençat la proposta de crear una Carta dels deures de les persones desprès del gran avenç que va suposar en el seu moment l'aprovació de la Carta de drets.

Hi estic molt d'acord. Ara la nostra societat ocidental ja es troba en un moment en que caldria recordar a tothom que també existeix una cosa que es diu “deures”, concepte del tot desconegut per a molts: em posa malalt quan escolto alguna persona queixant-se d'alguna cosa fent servir la frase ”jo no tinc dret a fer això”, en comptes de “jo no tinc el deure de fer-ho”.

Efectivament, hi ha uns deures individuals i col·lectius que s'haurien de complir, pel bé de la convivència entre les persones i també per la nostra relació amb l'entorn. Vivim en una societat on tots els drets són establerts i on la majoria de deures són optatius. I així ens va.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

09 novembre 2009

UNA TERTÚLIA SOLIDÀRIA

Aquesta maleïda crisi, de la qual tant ens queixem tots plegats, afecta especialment (com passa sempre) a aquells col·lectius de la societat més desafavorits. Així, el que per a la majoria de nosaltres és una mala època, per a aquestes persones és un agreujament de la seva situació ja prou dramàtica.

A Valls, aquestes situacions es pateixen igual que en qualsevol altre lloc, i contra tot això fa molt de temps que lluita Càritas. Aquesta és una entitat a la qual recordo que ja vaig dedicar un article publicat a El Vallenc l'any 2002.

En aquell escrit deia que “ A Valls hi ha pobres. De vegades no els veiem o no els volem veure, però ells hi són. Necessiten, com tots nosaltres, menjar cada dia, roba i un sostre per passar les nits. Molts d’ells viuen una situació dramàtica agreujada pel fet que tenen nens petits. Tenen sort que la gent de Càritas, cada dia, s’enfronta amb ànims renovats a la cara més amarga de la misèria. És d’admirar, sobretot perquè ho fan per uns principis basats en la solidaritat humana. I avui, de gent solidària, no se'n troba gaire”.

Darrerament Càritas veu com augmenta la demanda d'ajut. A les famílies que pateixen des de fa temps una situació tan crítica que no els permet de veure cap sortida del pou, per manca de recursos i mitjans, ara se sumen unes altres famílies que no fa pas gaire ni tan sols s'havien plantejat la possibilitat que algun dia elles també necessitarien rebre ajut.
"Davant aquesta demanda creixent, Càritas demana el nostre suport. En aquest sentit i juntament amb Ràdio Valls han organitzat un programa especial de La Tertúlia."
Davant aquesta demanda creixent, Càritas demana el nostre suport. En aquest sentit i juntament amb Ràdio Valls han organitzat un programa especial de La Tertúlia, que es farà des del Teatre Principal de Valls el proper 12 de desembre i que s'emetrà amb la presència del públic que hi vulgui assistir.

La idea d'aquesta emissió solidària és la de recollir fons i aliments per a Càritas de Valls. Tant de bo la ciutadania vallenca em faci quedar malament desmentint allò que deia fa set anys: “de gent solidària no se'n troba gaire”. Estic segur que em vaig equivocar.

Llegir més...

07 novembre 2009

UNA FUTBOLISTA MOLT PERILLOSA

Hi ha qui diu que el futbol és cosa d'homes perquè és un esport massa violent. Jo no hi estic pas d'acord. A la tele he vist partits de futbol femení on les jugadores han demostrat una bona qualitat tècnica. I pel que fa a la lluita física, és clar que hi ha dones que quan juguen al futbol actuen amb una violència que mereixerien, no ja ser expulsades del terreny de joc, sinó fins i tot passar uns quants dies a la presó. Així que res a envejar a Pepes i companyia.
"Lambert va actuar com una delinqüent."
Aquest és el cas de l'Elizabeth Lambert, jugadora universitària de futbol femení de l'equip del New Mexico. En el seu partit contra l'equip del Brigham Young va actuar com una delinqüent.

L'equip d'aquesta salvatge que, coses de la vida, estudia tercer curs de teràpia ocupacional, al final va perdre per 1-0. I jo que m'alegro. Prepareu-vos, perquè les imatges fan feredat (veieu el vídeo fins el final).





Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

06 novembre 2009

FESTIVAL DE CURTMETRATGES (I UN APUNT FINAL)


Article publicat al stmenari El Vallenc, 6/11/2009.

Un any més tinc el privilegi i l'honor de poder col·laborar com a membre del jurat en una nova edició del Festival estatal de curtmetratges Ciutat de Valls, un certamen que avui inicia allò que podríem anomenar la seva fase pública, després d'una primera feina feta pel jurat de selecció.

Des de ja fa 15 anys, Valls s'ha anat consolidant com la capital del curtmetratge amb un festival on la participació augmenta, any rere any, tant en la quantitat com en la qualitat de les obres presentades. Així, tot i la crisi econòmica d'enguany, que sens dubte ha hagut d'afectar la producció cinematogràfica, en el moment de tancar el termini de presentació de les pel·lícules s'han rebut un total de 236 obres, una xifra similar a la de l'any passat.

Aquests 236 curtmetratges han passat una primera fase de classificació en què se n’han descartat poc més de la meitat. Els que finalment hauran estat triats són els que passaran a la fase final de projecció pública. Aquests són films que compten amb un bon nivell de qualitat i en els quals participen un nombre important d'estrelles prou conegudes del món del cinema i la televisió.

Aquells directors i productors que opten a algun dels premis ―i que hauran passat a la fase final―, ho faran participant en una d'aquestes tres categories: argument, animació-fantasia i reportatge-documental i cap treball pot superar els 30 minuts de durada.

Sigui com sigui, la qüestió és que aquest vespre es farà, a la Casa de Cultura, al passeig dels Caputxins i a partir de les nou del vespre, la primera projecció de pel·lícules preseleccionades. Les següents projeccions es duran a terme demà dissabte i divendres i dissabte de la setmana vinent al mateix lloc i a la mateixa hora. Un cop més, i com ja es va fer en edicions anteriors, una de les projeccions es farà el proper diumenge, a les cinc de la tarda, al Casal de Vila-rodona. El festival acabarà amb l'acte de clausura que, com ja és habitual, es farà al teatre Principal la nit del 21 de novembre.

A totes les sessions, obertes al públic i totalment gratuïtes, hi assistirem els membres del jurat, que prendrem les nostres notes i valorarem els diferents aspectes relacionats amb els films, des de la qualitat i l’originalitat argumental fins a la interpretació dels actors i actrius, passant per la fotografia, el vestuari i, és clar, la seva qualitat tècnica.
"Vull aprofitar aquest espai per a fer un reconeixement als organitzadors del Festival estatal de curtmetratges Ciutat de Valls. Un reconeixement que vull fer extensiu a totes les persones i organitzacions culturals i socials que treballen de manera altruista pel bé de la nostra comunitat."
Arribats a aquest punt, m'agradaria fer una reflexió sobre la implicació ciutadana de les nostres entitats, com és el cas de la Secció de Cinema de l'AAEET, organitzadora d'aquest esdeveniment.

De vegades, crec que, com a ciutadans, mai no agraïm ni valorem prou la tasca que fan entitats com la que ara esmento. Assistim a actes i esdeveniments amb el nostre esperit crític, com ha de ser, però sense reflexionar detingudament sobre la feina desinteressada i altruista que fan moltes persones perquè aquests actes es consolidin formant part del patrimoni, en aquest cas cultural, de la nostra ciutat.

És clar que sempre hi haurà qui, erròniament, podrà dir: ningú no els obliga a fer el que fan! Però aquells que pensen així s'equivoquen. Perquè és clar que l'esperit ciutadà i l'estima per la seva ciutat és allò que empeny les nostres entitats a fer tot el que fan. L'obligació els arriba, és un fet, des de la seva pròpia raó de ser.

És, per tot plegat, que vull aprofitar aquest espai per a fer un reconeixement als organitzadors del Festival estatal de curtmetratges Ciutat de Valls. Un reconeixement que, en aquests moments tant difícils i convulsos a nivell nacional en què sembla que les persones només ens movem per interessos obscurs, vull fer extensiu a totes les persones i organitzacions culturals i socials que treballen de manera altruista pel bé de la nostra comunitat.

No ho oblideu, avui a les nou del vespre us hi espero, en aquesta primera sessió de projeccions. La diversió i l'entreteniment hi estan garantits.
"La manca de temps m'impedeix de mantenir, ni tan sols d'una manera irregular, aquesta pàgina. És per això que, si des d’El Vallenc tenen a bé de permetre-m'ho, d’ara endavant canviarem el format i l'extensió dels meus escrits (si més no ho provarem durant un temps)."
Per acabar, deixeu-me dedicar aquestes darreres línies a una qüestió més personal. Durant una bona pila d'anys he anat col·laborant amb el setmanari El Vallenc, setmana rere setmana, des d'aquest espai Sense embuts. Aquesta col·laboració, per motius que en el seu moment ja vaig explicar, darrerament s'ha anat fent més esporàdica.

Ara, la manca de temps m'impedeix de mantenir, ni tan sols d'una manera irregular, aquesta pàgina. És per això que, si des d’El Vallenc tenen a bé de permetre-m'ho, d’ara endavant canviarem el format i l'extensió dels meus escrits (si més no ho provarem durant un temps). I és que he d’admetre que per a mi és del tot impossible deslliurar-me d’aquest hàbit d'escriure.

No obstant això, intentaré mantenint el meu bloc a Internet tant actualitzat com em sigui possible i, si us sembla bé, ens continuem trobant en aquestes pàgines d’El Vallenc, però des d'un espai més curt i amb una periodicitat, com de fet ja està sent, imprecisa.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

05 novembre 2009

ARA EM TOCA A MI

Primer m'ho va demanar l'Esther, desprès el Fermín i crec que també la Luisa. Ara, el Thor hi insisteix. Bé, tampoc no és qüestió de semblar un mal educat o un desagraït. Així que, no sense certa vergonya, allà va. Aquestes són les respostes al qüestionari que, fa unes setmanes, tan amablement van voler respondre alguns dels blocaires que més segueixo. Gràcies a tots i a totes.

Quant fa que vas obrir el teu bloc?
Aquest bloc funciona des del 22 de novembre de 2006. Però el cert que abans ja vaig tenir-ne un altre funcionant aproximadament durant un parell d'anys. Aquell bloc el tenia allotjat a Tinet, que és una plataforma digital, molt interessant, dirigida especialment a la gent de la demarcació de Tarragona. Vaig canviar a Blogger perquè allà tenia certes dificultats per a afegir recursos nous. Tinc la certesa que un dia o un altre hi tornaré.

Què et va empènyer a fer aquest pas?
En un principi publicar digitalment els articles que escrivia per al setmanari El Vallenc o en altres mitjans. De seguida em vaig aficionar força i el bloc, per ell mateix i gairebé sense voler, es va convertir en una eina de reflexió, opinió i debat.

Com es diu el teu bloc? Per què el vas batejar amb aquest nom?
Primer es va dir “El bloc de Jaume Pros”, certament un nom no gaire original. Desprès de comprovar que al Goggle la gent em cercava sobretot per “Sense embuts”, vaig decidir posar aquest nom, que és el mateix que, des de fa una pila d'anys, té el meu espai d'opinió a El Vallenc.

Com definiries el teu bloc?
Un bloc personal on exposo les meves opinions sobre temes ben diversos (política, cultura, temes socials, esdeveniments o sobre qualsevol cosa que em cridi l'atenció) però sense cap ànim de pontificar sobre res. Ben al contrari, valoro molt els comentaris dels visitants perquè molt sovint complementen el meu escrit (no poques vegades millorant-lo) o em permeten de veure un punt de vista diferent que, en algun cas, m'ha fet reflexionar fins a fer-me canviar o modificar la meva opinió inicial.

Ja saps que tot el que pengem en un espai com aquest, ho posem, potencialment, a l'abast de milions de persones. Què pretens obrint els teus pensaments i reflexions a tothom?
Aportar el meu punt de vista a l'oceà internàutic. I, com ja he dit, conèixer les opinions dels altres. Crec que els blocs són una eina socialment molt enriquidora.

Segueixes algun mètode pel que fa a periodicitat, temàtica, extensió dels posts, etc.?
Actualitzo molt sovint, tot i que des d'ara (per manca de temps) segurament els meus escrits seran més espaiats en el temps. Qualsevol tema és opinable, tot i que reconec que m'he allunyat força de les qüestions estrictament polítiques. Suposo que en el seu moment vaig quedar força saturat i ara, aquest, no és un tema que, en general, em resulti especialment atractiu.

Permets que els teus visitants deixin comentaris? Si és així, apliques alguna mena de control o censura? Per què?
Qualsevol pot deixar comentaris. Només demano respecte, potser no tant cap a mi, com per a la resta de visitants. No obstant tinc la gran sort que el nivell de la gent que participa al meu bloc és, en la seva immensa majoria, extraordinari. Per això he hagut d'esborrar molt pocs comentaris.

I tu, t'autocensures?
Evidentment que sí! La vida en sí mateixa és pura autocensura. Ens autocensurem constantment. Entenc, però, que els que gestionen un bloc des de l'anonimat o amb pseudònim tenen l'avantatge de poder dir qualsevol cosa que els hi passi pel cap. Ara bé, també considero que, aquests, paguen el preu de tenir menys credibilitat que aquells que donem la cara, el nom i som perfectament i públicament localitzables. Però, alerta, no estic fent cap crítica a ningú... Jo mateix segueixo blocs d'autors totalment desconeguts i m'ho passo força bé.

Si parlem de blocs, què és allò que admires i allò que trobes detestable?
Admiro la capacitat d'alguns blocaires d'expressar allò que volen dir d'una manera clara i entenedora. Admiro els blocaires que es mullen i són sincers en les seves opinions, defugint de consignes o d'arguments políticament correctes o que estan de moda. Trobo detestable aquells que fan servir la provocació i l'insult com a únic argument d'expressió (potser perquè no en tenen cap altre).

Visites altres blocs? Si és així, ens pots recomanar algun?
Evidentment, visito molts blocs, tot i que deixo pocs comentaris (desprès tinc la barra de demanar que la gent comenti en el meu). Recomano qualsevol d'aquells blocs gestionats pels blocaires que he entrevistat i afegiria molts altres, per exemple, la majoria d'aquells que he anat coneixent gràcies a tots els que han respost a aquesta pregunta abans que jo, deixant les seves recomanacions. També visito d'altres en format col·laboratiu.

Vols afegir alguna cosa més?
Només dir que els blocs són una extensió virtual de la persona que els fa. I és per això que, gràcies als blocs, deixem que unes altres persones ens coneguin i que nosaltres les puguem conèixer a elles, generalment molt més del que ens imaginem. No és fantàstic? El bloc és una eina extraordinària de comunicació, difusió i intercanvi de idees. I és gràcies a la blogosfera que he conegut, virtualment, gent realment extraordinària; alguns també amb blocs, i d'altres a través dels seus comentaris. Tant se val, entre tots fem la Xarxa.

Relacionats:
EL BLOC I LA PERSONA (1): "TRANSPARÈNCIA"
EL BLOC I LA PERSONA (2): "COCA DE RECAPTE"
EL BLOC I LA PERSONA (3): "REFLEXIONS I ALTRES COSES..."
EL BLOC I LA PERSONA (4): "DESCANS..."
EL BLOC I LA PERSONA (5): "ARA MATEIX"
EL BLOC I LA PERSONA (6): "BUSCANDO EL NORTE"
EL BLOC I LA PERSONA (7): "COM CAGALLÓ PER SÈQUIA!"
EL BLOC I LA PERSONA (8): "LES DONES NO SOM (TAN) COMPLICADES"
EL BLOC I LA PERSONA (9): "EN VEU ALTA"
EL BLOC I LA PERSONA (10): "CENTENARI SALVADOR ALLENDE A VALLS"
EL BLOC I LA PERSONA (11): "BUSCANT RAONS"
EL BLOC I LA PERSONA (12): "PEDRA FOGUERA"
EL BLOC I LA PERSONA (13): "EL BLOG DE LA NÚRIA MASDÉU"
EL BLOC I LA PERSONA (14): "LES CABÒRIES D'EN MONTILLA"
EL BLOC I LA PERSONA (15): "SEGON PAL"
EL BLOC I LA PERSONA (16): "SI PLORES PERQUÈ HAS PERDUT EL SOL..."
EL BLOC I LA PERSONA (I 17): "YA ESTÁ EL LISTO QUE TODO LO SABE"


Llegir més...

SANTA COLOMA I LA BIBLIOTECA

M'ha sorprès el consens general a l'hora de retirar una partida de 400.000 euros dels Pressupostos Generals de l'Estat i que havien d'anar destinats a la construcció d'una biblioteca al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet.

Des del Govern de l'Estat ho justifiquen dient que la mesura s'ha pres a causa de l'operació Pretòria, posada en marxa pel jutge Garzón amb l'objectiu de destapar una presumpta xarxa de corrupció, on s'ha vist implicat l'alcalde la ciutat.

A mi personalment em sembla que això és com una congelació preventiva, bastant injustificable, d'un servei destinat a la ciutadania colomenca. No entenc quina culpa té la gent de Santa Coloma per a sortir castigada per partida doble; primer amb tot l'enrenou de la corrupció i, desprès, amb la pèrdua d'aquest equipament cultural, que ja veurem si l'acabaran tenint.
"Abans de prendre una decisió com aquesta, crec
que no que hauria estat tan difícil de comprovar si tots els informes pertinents així com les corresponents adjudicacions es van fer dins de la legalitat."
Abans de prendre una decisió com aquesta, crec que no que hauria estat tan difícil de comprovar si tots els informes pertinents així com les corresponents adjudicacions es van fer dins de la legalitat. Però és clar que caldria evitar de totes totes castigar la ciutadania per l'actuació d'unes persones, a les quals van votar, i que havien d'haver treballat per la ciutat i no en benefici propi.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

03 novembre 2009

AVUI PARLEN DE VALLS

Avui la ciutat de Valls ha estat centre d'atenció a molts mitjans de comunicació per una suposada relació ─molt tangencial, tot s'ha de dir─, amb l'operació Pretòria contra la corrupció posada en marxa pel jutge Garzón.

De moment, s'ha de tenir molta imaginació per a relacionar l'Ajuntament de Valls amb l'operació judicial. I és que tot plegat sembla molt agafat amb pinces.

Tot ve del fet que un arquitecte (Genís Carbó) contractat com a càrrec de confiança per Dolors Batalla, quan aquesta era alcaldessa, ha pogut cobrar una comissió de 244.000 euros per la requalificació d'uns terrenys a Sant Andreu de Llavaneres (Maresme).
"Jo continuo confiant, fins que no es demostri el contrari, en la legalitat de les actuacions que es realitzen al meu ajuntament."
L'arquitecte en qüestió va dimitir ahir com assessor de l'Ajuntament de Valls i l'alcalde, Albert Batet, ha assegurat que “desprès de conèixer la seva implicació en el cas Pretòria li hem perdut qualsevol confiança”. Ha fet bé l'alcalde, en representació del consistori vallenc, en desmarcar immediatament el nom de la ciutat de les activitats d'aquest home.

D'altra banda, tots els mitjans destaquen el sou que fins ara ha cobrat aquest arquitecte a l'Ajuntament de Valls: 36.000 euros anuals per treballar dos dies a la setmana. Aquí seria interessant no barrejar les coses i distingir el que és legal del que és ètic. Si aquest home cobrava aquest sou, segur que era ben legal. Que fos moralment ètic...

Sigui com sigui, i al marge d'estar més o menys d'acord amb algunes decisions preses, jo continuo confiant, fins que no es demostri el contrari, en la legalitat de les actuacions que es realitzen al meu ajuntament, tant per part dels grups que governen, com per la feina de control i fiscalització dels grups a l'oposició com, evidentment, dels seus serveis tècnics.




Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

30 octubre 2009

PÍNDOLES DESCONTROLADES

A finals del mes de maig vaig publicar un article en el setmanari El Vallenc que es titulava “La píndola”. En aquell article, em mostrava crític davant la intenció de voler comercialitzar aquest medicament a qualsevol persona, incloent-hi menors d'edat, i sense cap mena de recepta o control mèdic.

En aquest sentit deia que “l'ús d'aquest medicament pot produir un efecte general de relaxació mental, gens recomanable, en la presa de mesures de seguretat abans de practicar l’acte sexual, sobretot entre els adolescents”. I també deia que no em tranquil·litzava gens escoltar “aquells que asseguren que aquesta píndola no ha de convertir-se en cap mètode alternatiu, sinó en un mecanisme d'urgència”. La qual cosa trobava contradictòria amb “l'acció de subministrar la píndola sense cap altre tipus de límit.”
"Avui, un mes desprès de començar a aplicar-se la mesura, resulta que la venda d'aquesta píndola ha crescut, en aquest curt període de temps, un 400%"
Avui, un mes desprès de començar a aplicar-se la mesura, resulta que la venda d'aquesta píndola ha crescut, en aquest curt període de temps, un 400%. La Confederació Farmacèutica Espanyola no se'n sap avenir i ha qualificat el que està passant d'”escandalós”. I així, es pregunten: “era això el que volien que passés?”

Sincerament, crec que hi ha qüestions d'una importància social massa gran per a que es prenguin decisions relatives a elles amb tanta alegria i frivolitat. Sembla mentida que gent tan intel·ligent i preparada, com segurament deuen ser els promotors de la mesura, no fossin capaços de preveure allò que tanta gent del carrer vèiem i sabíem que acabaria passant.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

28 octubre 2009

CORRUPTES

Em meravella això de la corrupció, pel que té d'universal i transversal. N'hi ha tanta, que semblaria que és innat a la condició humana que, davant la possibilitat d'enriquiment a costa dels altres (si és diner públic encara millor), no deixar escapar l'oportunitat. Caram, si és que surten corruptes de sota les pedres!

M'admira la facilitat amb que convertim la corrupció en una qüestió col·lectiva. Com si això de ser corruptes estigués relacionat amb la pertinença a un club, societat o organització.

Els corruptes són aquells que individualment decideixen ser-ho (sols o en companyia), assumint el risc de ser un dia enxampats. Un risc que decideixen prendre a canvi de viure com a reis. El que és corrupte ho és encara que sigui de dretes o d'esquerres; li agradi el futbol o el bàsquet; tingui cabell o sigui calb.

Ells veuran el què es fan. Perquè a banda de la qüestió moral i legal, jo crec que és millor anar tirant el millor que puguem amb el producte de la nostra feina, però això sí, podent dormir a les nits tranquil·lament i amb la consciència tranquil·la. Així que si els enxampen que es fotin, que a mi no em fan pas cap llàstima.

"Una altra cosa que seria força saludable és la
renovació periòdica dels càrrecs. I és que molts, amb
els anys, acaben sent corruptes perquè fan de l'organització o institució que representen la seva finca privada."

El corrupte que s'aprofita de la seva condició, estatus i situació de poder dins d'una organització hauria de rebre sempre un càstig exemplar. l el que haurien de fer les organitzacions on pertanyen directament, indirectament o s'hi relacionen d'alguna manera, és deixar d'entrar en debats estèrils i fer tot el possible per combatre aquesta gentussa. I què millor per a això que el control, la fiscalització, la denúncia i l'acció contundent.

No obstant això, crec que una altra cosa que seria força saludable és la renovació periòdica dels càrrecs. I és que molts, amb els anys, acaben sent corruptes perquè fan de l'organització o institució que representen la seva finca privada.



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

TOT I RECONÈIXER EL FRACÀS DE LES CONVERSES AMB LA DIRECCIÓ DEL PSC, "VALLS, ÀGORA SOCIALISTA" HI INSISTEIX, EN MANTENIR-SE ACTIVA

El corrent d'opinió Valls, Àgora Socialista ha difós un comunicat de premsa que també ha volgut fer arribar per correu electrònic a aquest bloc.

Valls, Àgora Socialista es va constituir arran de l'assemblea local, ara fa tot just dos anys, on la militància havia de pronunciar-se sobre la idoneïtat del pacte de govern municipal entre CiU i el PSC.

La negativa final de la direcció a permetre la votació va derivar en una situació de divisió i enfrontament, no tant entre partidaris i no del pacte (com erròniament s'acostuma a dir), com entre els partidaris de voler-se expressar i aquells que defensaven que el millor era no sotmetre la qüestió a votació. Des d'aleshores, el PSC de Valls, dirigit per una gestora, no ha convocat cap altra assemblea de militants.
"Valls Àgora Socialista es va constituir arran de
l'assemblea, ara fa tot just dos anys, on la militància havia de pronunciar-se sobre la idoneïtat del pacte de govern entre CiU i el PSC."
El corrent d'opinió agraeix, en el seu comunicat, “l'esforç i implicació demostrada al llarg d’aquests mesos de converses” per part del diputat Francesc Vallés, mediador entre les parts, i assegura haver “col·laborat intensament en tots els requeriments realitzats i haver desenvolupat les tasques encomanades” per part del propi diputat. No obstant això, reconeixen el fracàs de les negociacions: “les expectatives posades en el procés de negociació per tal de trobar el punt de consens necessari per retornar a la normal activitat l’Agrupació local, no han estat prou satisfactòries”. I posen de relleu que “no es disposa de cap escrit que expliciti les expectatives i voluntats per part de la gestora actual i el grup municipal. Tots els avenços desenvolupats han estat en base a propostes realitzades i formalment presentades pels representants del col·lectiu Valls, Àgora Socialista. Els representants de la gestora i el grup municipal, en cap moment han presentats contrapropostes ni alternatives, limitant la seva acció dels a qüestionar i mutilar les propostes formulades per Valls, Àgora Socialista”.

Valls, Àgora Socialista vol palesar en el seu comunicat que no han rebut cap resposta a l'escrit presentat el passat 24 de setembre, per la qual cosa: “entenem que de manera unilateral per part de la direcció local es declina la voluntat de construir una alternativa satisfactòria a l’actual situació de l’agrupació local”.
"Entenem que de manera unilateral per part de la
direcció local es declina la voluntat de construir una alternativa satisfactòria a l’actual situació de l’Agrupació Local”.
No obstant això, des del corrent d'opinió socialista de l'agrupació vallenca, s'assegura que: “el col·lectiu reafirma la voluntat de mantenir la seva activitat com a corrent d’opinió. I, fins que no es pugui desenvolupar l’activitat normal dins de l’Agrupació”. Així, els seus membres, es reserven el dret de fer públiques les seves opinions "no tant sols les referides a qüestions relatives a l’activitat política dels representants socialistes a les administracions locals, sinó, també, a aquelles del govern municipal i els esdeveniments de l’activitat política, social i cultural que es produeixin a la nostra ciutat i comarca”.

En el seu comunicat, Valls, Àgora Socialista recorda quins són, a través del debat, els seus objectius fonamentals: “l’actualització permanent de les idees fonamentals del socialisme; generar propostes d’àmbit local i territorial; fer possible el funcionament normal de l’Agrupació socialista vallenca; impulsar el diàleg i el contrast de criteris, així com la confluència d’opinions de totes aquelles persones que des de l’Agrupació Local i la ciutadania en general vulguin fer créixer l’opció, així com recuperar de l’hegemonia socialista al govern de Valls i a la majoria de pobles de l'Alt Camp".

Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

26 octubre 2009

EL NADAL ES CONTINUARÀ DIENT NADAL (ERA UNA QÜESTIÓ DE SENTIT COMÚ)

El conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall, ha desautoritzat el Consell Escolar de Catalunya, pel que fa a la delirant proposta d'aquest organisme, que consistia en canviar-li el nom al Nadal i a la Setmana Santa, per resultar denominacions ofensives per a algunes persones.

El conseller Maragall ha recordat que els informes del CEC no són vinculants i que, a més a més, la societat catalana, tot i ser laica, no ha de “renegar de la seva tradició i història”; i va assegurar que ell, això, “no pensa fer-ho”.

Maragall també ha destacat, segons la meva opinió amb molt bon criteri, la inutilitat de la mesura, encara que aquesta s'hagués posat en pràctica. Canviar-li el nom al Nadal i a la Setmana Santa no serviria de res perquè tothom sap que el Nadal és el Nadal i la Setmana Santa, la Setmana Santa. Fer aquest canvi, diu el conseller, "ni tan sols es notaria perquè la realitat és molt tossuda”.

El CEC volia que la Setmana Santa passés a dir-se “Festa de la primavera” i el Nadal, “Festa d'hivern”, ja que els noms originals “no responen a la diversitat social.”
El CEC volia que la Setmana Santa passés a dir-se “Festa de la primavera” i el Nadal, “Festa d'hivern”, ja que els noms originals “no responen a la diversitat social” . Sobre el nom d'altres festivitats o celebracions relacionades amb altres religions, aquest organisme tan multicultural, policultural i intercultural, no s'hi va pronunciar.

Ara, desprès de la genial idea, desestimada per una qüestió de simple sentit comú, seria bo que el CEC dediqués el seu temps a preocupar-se dels problemes que pateix el món escolar, que no són pocs; encara que potser no siguin tan importants ni urgents com el de canviar-li el nom al Nadal.

Article relacionat: A FE DE DÉU



Subscriu-te al bloc Sense embuts
Llegir més...

Based on original Visionary template by Justin Tadlock
Visionary Reloaded theme by Blogger Templates

Visionary WordPress Theme by Justin Tadlock Powered by Blogger, state-of-the-art semantic personal publishing platform